La Casa de la Cultura de l'Alcúdia. 25 anys d'una vida en valencià

De tots els edificis públics que tenim al poble no n’hi ha cap que simbolitze millor el nostre sentiment de poble culte i arrelat que la Casa de la Cultura. Fundada ara fa 25 anys, aquest edifici s’ha erigit en un espai on tenen cabuda les arts plàstiques, el teatre, la música, però també les presentacions de llibres, les xarrades amb escriptors, les conferències i un munt d’activitats amb la llengua com a protagonista. I és que a banda de terra de pintors, l’Alcúdia també és terra d’escriptors i de lluitadors per la llengua tan rellevants com el nostre malaguanyat Josep Lluís Bausset, mort el passat 3 de juny a l’edat de 101 anys.

Des d’un primer moment, la llengua i la seua defensa s’ha convertit en l’emblema d’un edifici que l’ha parlada, l’ha exhibida i la divulgada com a part de la seua idiosincràsia fundacional. Des de sempre el valencià ha sigut la llengua oficial de la Casa, la llengua en què s’han escrit els seus tríptics, les seus programacions i el butlletins informatius com ara el conegut Gaudir. Més que un codi escrit, més que un mitjà de comunicació, la llengua ha esdevingut així una forma de ser, la manera de mostrar-se al món amb la normalitat d’una institució que havia de predicar amb l’exemple. L’exemple no solament dels qui la governen, sinó també de tots els professors que durant anys han convertit les seues instal•lacions i les del Centre de Formació Enric Valor en un espai per a l’ensenyament de la llengua i la preparació de les Proves Oficials de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià.

Des de l’Oficina Municipal de Promoció Lingüística i la col•laboració del professorat, han fet que la Casa de la Cultura s’haja convertit en un espai valencià i en valencià. Tal volta siga per això, per la implicació de tots els estaments de la societat (polítics, pares i comunitat educativa), que l’Alcúdia siga coneguda també per una dimensió de la cultura que sobrepassa el sentit canònic del terme. Jo diria que es tracta d’un compromís ferm i incontrovertible amb les arrels d’una identitat que se sent i es materialitza gràcies a l’educació i la creença ferma en una democratització de la cultura nostrada. Pionera en la implantació del valencià en l’ensenyament, l’Alcúdia és una de les poblacions de la comarca amb una consciència més accentuada quant a la importància de la llengua en l’àmbit educatiu. Tant els pares com el professorat, amb el suport incondicional de l’Ajuntament, han sigut els garants d’una escola arrelada, mereixedora en moltes ocasions de guardons de reconegut prestigi.

Però a banda d’eixa dimensió cultural educativa o eixa educació cultural nostrades, hi ha altres aspectes que m’agradaria ressaltar d’aquests vint-i-cinc anys de la Casa de la Cultura: el seu compromís explícit amb el redreçament de la nostra consciència com a poble vertebrat. La gènesi d’un compromís que, de manera paral•lela a l’activitat més o menys habitual de la Casa, s’ha concretat en l’organització de xarrades o homenatges per on han passat grans referents del valencianisme com ara Vicent Ventura o Francesc Ferrer Pastor, catedràtics de llengua com Antoni Ferrando o diversos professors de literatura com Jaume Pérez Muntaner. En uns casos, amb motiu d’homenatges concrets com els dedicats al seu dia a Joan Fuster o Vicent Andrés Estellés, i en altres, per a glossar la figura de gramàtics, lexicògrafs i escriptors destacats de la nostra literatura, han sigut moltes les personalitats acadèmiques i de relleu que han visitat la Casa. I és que durant aquest fecund quart de segle de vida, la Casa de la Cultura també ha sigut escenari de commemoracions importants com ara les relatives a la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià o a exposicions com la dedicada l’any passat al gramàtic i escriptor de Castalla, Enric Valor. Aquesta exposició, inaugurada al juny de 2011, comptà amb l’assistència de Verònica Cantó, secretària de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i comissària de l’exposició.

Un plafó rectangular de grans dimensions, amb els noms dels 54 repobladors que fa vuit segles acompanyaren el senyor de Montagut en la conquesta jaumina i els més d’11.000 alcudiencs que amb data 17 de gener habitaven l’Alcúdia, és el testimoni més palés d’un poble unit al voltant de la seua llengua i la seua cultura, transmeses de generació en generació. Allà, al bell mig de la Casa i al costat de l’home renaixentista que apunta cap al centre de la volta de la cúpula, aquest plafó sintetitza, amb noms i cognoms gravats en acer, la pervivència i la continuació d’un poble i la seua forma de presentar-se al món.

Han passat els anys, han canviat els temps, però aquest plafó serà per sempre el punt de partida, el llegat d’un passat que es fa present i es projecta cap al futur sota la forma d’un compromís identitari. Aquest fou el tribut, la memòria amb què tot un poble va voler commemorar ara fa una dècada el 750 aniversari de l’atorgament de la seua Carta de Població. Un document que, més enllà del seu caràcter administratiu o jurídic, és el marc fundacional d’un poble, d’una cultura i d’una llengua que ens ha pervingut a través dels segles.

No, no és gens casualitat que siga precisament la Casa de la Cultura l’espai elegit per a allotjar aquest monument. Es tracta d’un símbol dins d’un altre símbol; un relació indefectible d’un continent amb el seu contingut. És un lloc de partida i d’arribada, un espai on convergeix el bo i millor del geni creador i el compromís de tot un poble amb la seua cultura, fins al punt d’atorgar-li el sobrenom de “capital cultural de la Ribera”. La cúpula blava, que recorda la cúpula de l’Església, converteix la Casa en una mena de temple laic, un temple dominat per la imatge omnipresent de les escultures de Manolo Boix i un espai harmònic al més pur estil renaixentista.

La Casa de la Cultura celebra enguany el seu 25é aniversari coincidint en el temps amb dues efemèrides ben significatives per a tots els valencians: els 80 anys de l’aprovació de les Normes de Castelló de 1932 i els 50 anys de la publicació de Nosaltres els valencians de Joan Fuster. Dues fites que marquen el passat més immediat de la nostra normalització lingüística i del nostre redreçament com a poble. Estem davant d’una feliç coincidència, una convergència que extemporàniament situa en un mateix plànol la celebració d’un idèntic compromís identitari basat en l’educació i la cultura nostrades.

Només volia donar unes mostres, uns pocs exemples del grau de conscienciació d’un poble que té en la Casa de la Cultura la seua màxima expressió. El símbol més important d’un compromís per la llengua i els valors identitaris d’un poble que s’enorgulleix del mestratge del seu valencianista més il•lustre: Josep Lluís Bausset.

L'aniversari d'un alquimista de la raó

Tal dia com hui, Bausset hauria fet 102 anys... I com tots els anys ho hauria celebrat a Piles, en companyia de la família i dels amics que cada any hi acudíem a felicitar-lo. Cada 19 d'agost, la casa de Piles es convertia en lloc de pelegrinatge de tots els qui d'una manera o una altra ens sentíem ben pròxims al mestre. Era una cita obligada, com qui diu una festa de precepte a la qual no podíem faltar.

Escriptors, polítics, metges i un llarg etcètera d'admiradors seus participàvem en una mena de concelebració natalícia oficiada al voltant d'una taula ben assortida d'àpats i de la bona companyia de la seua dona Matilde, de les seues filles Teresa i Matilde i del seu fill Josep Miquel, monjo de Montserrat. En un dia com hui és el primer record que em ve al cap, el record d'un passat molt pròxim al qual em vull aferrar per véncer el desconhort de la seua absència. Sí, el 19 d'agost sempre serà per a mi un dia molt especial, una data que tenia marcada en el calendari i a la qual no podia faltar cap any.

Era una data assenyalada, un temps esperat per al gaudi d'una vesprada de calor esguitada per la frescor d'una llarga conversa que es perllongava fins a poqueta nit. En el porxo de sa casa i en acabant de dinar,  Bausset i jo eixíem a la porta del carrer i parlàvem dels temes més diversos: de política, de llengua, d'història i, per què no dir-ho, de les coses més banals que se'ns passaven pel cap.

I és que, si alguna cosa era Bausset, era un gran conversador i un impenitent observador de la realitat domèstica i pública del nostre País. En això, no hi ha dubte que ell i Fuster eren dos grans mestres, dos grans estadistes de la paraula justa i oportuna als quals vaig tindre el gust de seguir amb atenció en algunes de les acostumades visites que Bausset feia al carrer Sant Josep de Sueca.

Si Fuster fou el nostre Montaigne de l'assaig escrit, Bausset fou el seu correlat en l'oralitat. Convençut que calia pensar i repensar el País, Bausset feia de la conversa el temps de la reflexió compartida, una mena d'esborrany amb el qual tractava d'interpretar el que passava al seu voltant amb la lògica d'una raó ben contundent: el sentit comú. Això que sembla tan senzill i que és tan difícil de portar a la pràctica quan ens hem d'acarar amb la complexitat del món que ens envolta.

I és que, com a químic que era, Bausset era capaç de conjuminar el grau d'intel·ligència i d'acidesa justes per  a arribar a obtindre la fórmula idònia del seu preparat de racionalista lògic amb el qual es presentava davant dels seus amics i coneguts. Eixe era Bausset, un alquimista de la raó que cada 19 d'agost em convidava a dinar a sa casa i a una sobretaula inacabable.

Tal dia com hui és el record que vull tindre, el record d'una presència ben viva.

De l'estat de les autonomies a l'estat federal: la tensió d’un aggiornamento inajornable

Si alguna cosa està deixant ben clara la crisi és el caràcter anacrònic d'un estat que com Espanya es mostra incapaç de respondre als reptes que té plantejats. Quan la ciutadania es dessagna a colp de retalls cada vegada més profunds, quan la corrupció esguita totes les institucions i quan l'Estat del Benestar és ja sols un emmirallament del que era, al Govern espanyol no se li ocorre una altra cosa que culpar les autonomies de tot el desgavell del deute. En la mateixa línia dels arguments que ha utilitzat per a justificar els retalls en l'educació i la sanitat, el Govern recorre a la crisi com l'excusa perfecta per a demonitzar l’Estat de les Autonomies.

Miopia o mala fe, el ben cert és que aquest atac frontal contra les autonomies atiarà de ben segur el foc de les tensions territorials. Un foc que, lluny d’amainar, anirà escampant-se amb la mateixa virulència que un incendi descontrolat en un dia de ponent. En ple estiu i quan el Consell de Ministres se n’ha anat de vacances fins a la fi del mes d’agost, alguns partits i autonomies ja han anunciat que l’única via que els quedarà com a contestació a l’exigència del ferri control del dèficit per part del Govern serà la insubmissió fiscal. Les eleccions de l’any que ve a Euskadi seran el primer test per a poder polsar com es plasma políticament la resposta dels nacionalismes perifèrics a aquest intent recentralitzador de l’Estat.

De manera indirecta, i per si de cas no tinguera bastants fronts oberts, el Govern està propiciant la generació d’un debat que mai no hauria volgut que s’encetara: el del federalisme. Passats ja més de tres dècades des de la Transició, el que sí que està clar és que l'actual crisi no és només una crisi econòmica, sinó sobretot institucional i de valors. Ens trobem davant d’una crisi generalitzada, una crisi en majúscules que tindrà com a conseqüències directes la radicalització de les tensions entre el centre i la perifèria d'un estat fracassat i que fa aigua per tots els costats.

Si realment es vol que eixes tensions no vagen a més, el camí havia de ser tot el contrari al que planteja el Govern. Ara més que mai el debat a l'entorn del federalisme s'imposa no com una coqueteria de la intelligentsia nacionalitària, com dirien alguns, sinó com una necessitat de base política i pragmàtica. Difícilment les autonomies assumiran sacrificis si aquests porten aparellada a més una cessió imposada del control sobre les seues hisendes. Això seria com demanar-li a un que s'autoflagel·lara i que, damunt, ho fera amb alegria.

No sé com es pot ser tan curt de mires i pensar que així s’arreglaran les coses. Si realment volem que tots cooperem a alçar un país arruïnat, si realment volem ser un estat fort a l’altura de les circumstàncies, la solució passa per compassar la reestructuració de la nostra economia i del nostre model d’Estat. Escometre’n una sense l’altra seria deixar passar una oportunitat històrica per a resoldre un dèficit estructural encara més greu que la crisi econòmica.

Ara fa un any, els dos partits majoritaris, PP i PSOE, van ser capaços en un temps rècord de modificar la Constitució amb motiu de fixar el llindar del deute. Si aleshores foren capaços d’arribar a un acord en tan sols quinze dies, com és possible que ara, que està la cosa més malament encara, no siguen capaços d’aprofitar l’avinentesa per a obrir un debat tan necessari com urgent per tal d’afrontar amb èxit l’actual crisi de l’Estat.

No fer-ho seria condemnar a l’ostracisme l’aggiornamento d’un estat ancorat en un passat decadent i sense capacitat de regeneració.

Carta d'ajust

L'ERO de RTVV és la confirmació d'una mort anunciada. Duranta mesos i setmanes se'ns anunciava, i al capdavall els pronòstics més funestos s'han acomplit. Vora 1.300 treballadors se n'aniran al carrer. Entre ells molts bons amics: periodistes, documentalistes, lingüistes, càmeres i guionistes d'acreditada capacitat i professionalitat. Ells són les víctimes d'aquesta bacanal del balafiament que durant anys ha sigut RTVV, ells han de pagar la factura d'un banquet al qual no han sigut convidats, ells, i com no, tots els valencians que perdem un capital humà i una televisió que és tot menys pública i de qualitat. A xicoteta escala, RTVV és un espill de la societat valenciana del segle XXI, una història universal de la infàmia de la qual s'avergonyiran les generacions futures.

Declaració conjunta de tots els partits de l’Alcúdia per la mort de Bausset

El passat 3 de juny va morir a l’Alcúdia, a l’edat de 101 anys, el professor Josep Lluís Bausset. Entitats culturals, institucions, organitzacions educatives, la Universitat  i un gran nombre d’escriptors, artistes i representants del món de la llengua i de la pilota acudiren a l’Església Sant Andreu Apòstol de l’Alcúdia per a dir-li adéu .

La vida de Josep Lluís Bausset és la història d’una vida dedicada en cos i ànima a la lluita per la llengua i les senyes d’identitat dels valencians. Company de generació del malaguanyat Manuel Sanchis Guarner, Bausset era fins al moment de la seua mort l’últim representant del que els investigadors han convingut a anomenar la Segona Renaixença. Els integrants d’aquella generació de valencians que com Adolf Pizcueta o Emili Gómez Nadal jugaren un paper decisiu en el redreçament identitari dels anys de la República.

Llicenciat en Farmàcia i Químiques i diplomat en Magisteri, Bausset és un home de ciència, un humanista d’aquells que a la manera dels científics i intel·lectuals de la primera meitat del segle XX es van comprometre amb l’educació i la lluita per les llibertats democràtiques. Hereu dels ideals que portaren al seu dia a la creació de la Institución Libre de Enseñanza, Bausset és un referent de l’escola arrelada. Aquella escola inspirada en els mètodes de Freinet que encetaren homes com ell i Enric Soler i Godes, i que encara hui impregna l’esperit dels centenars i centenars de centres educatius i el moviment que coneixem com Escola Valenciana. Les escoles en valencià i els programes d’immersió lingüística i tantes altres iniciatives semblants han sigut possibles gràcies a la llavor sembrada per Bausset i homes com ell.

Membre de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, creada en 1934,Bausset va formar part del grup de mestres i pedagogs encarregats de conscienciar la població sobre la necessitat d’una escola valenciana i en valencià. El mateix esperit que uns anys abans, en 1932, l’havia portat a ser membre de l’Agrupació Valencianista Escolar (AVE), constituïda amb aquest mateix propòsit però en l’àmbit de la Universitat. Com a integrant de la Junta Directiva de l’AVE, Bausset va impulsar des d’aquesta associació la firma de les Normes de Castelló, convertides hui en el referent normatiu de la nostra llengua i de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

De manera paral·lela al seu compromís amb l’educació, Bausset va ser protagonista durant els anys de la República de diverses iniciatives valencianistes com la que el portà a impulsar la creació de l’Agrupació Valencianista La Senyera i a formar part d’altres associacions destacades del valencianisme com l’Agrupació Valencianista Republicana o el Centre d’Actuació Valencianista, la plataforma que aspirava a convertir-se en el referent del valencianisme integral i integrador. Des d’aquest centre, i a través de la revista El Camí (1932-1934), Bausset va contribuir a difondre aquesta publicació i altres com Acció (1934-1936), òrgan d’expressió d’Acció Nacionalista Valenciana,el partit que aglutinava el valencianisme de base cristiana.

Gràcies a aquest primer compromís, Bausset es va convertir durant els anys de la dictadura en un col·laborador eficaç de tots els intents per redreçar el valencianisme d’abans de guerra. Fruit d’això, Bausset es va convertir en un divulgador de l’editorial Torre, fundada per Xavier Casp i Miquel Adlert, i en un informador de primera mà per a la generació de joves intel·lectuals que com Joan Fuster o Vicent Ventura començaven la seua trajectòria valencianista.

De manera paral·lela a l’exercici del seu magisteri docent, Bausset no deixà de participar després de guerra en tot tipus d’actuacions destacades en favor de la llengua, com ara la difusió del Diccionari català-valencià-balear, presentat l’any 1951 al pati de Cristall de l’Ajuntament de Valencià,la divulgació del Misteri d’Elx (convertit hui en Patrimoni de la Humanitat) o la firma en 1965 del manifest Més de 20.000 valencians demanen l’ús de la seua llengua en els actes religiosos, arran del Concili Vaticà II.

Durant més de mig segle de magisteri docent, Bausset ha sigut un mestre dins i fora de l’aula. Dins, com a professor de biologia i de física i química, i fora, com a professor de valencià, Josep Lluís Bausset ha sigut durant dècades un referent per a generacions d’alumnes que amb el temps s’han convertit en eminents catedràtics, artistes, escriptors o polítics. Durant els anys de la dictadura i quan el valencià era una llengua menystinguda, Bausset convertí sa casa en una improvisada escola. Amb una pissarra recolzada sobre dos cadires, Bausset s’atreví a explicar les beceroles de la nostra llengua. Un primer pas que ja en democràcia el portaria a convertir-se en professor dels cursos Carles Salvador.

Al llarg de la dècada de 1960 i sobretot durant els anys de la Transició, Bausset va tornar a situar-se en primera línia de la reivindicació del moviment identitari valencià. De la mà de Vicent Ventura, Joan Fuster i Francesc de Paula Burguera, el professor Bausset es converteix en un referent dels estudiants que des de les universitats tracten de fer el mateix que ell havia fet des de jove: lluitar per la llengua i l’Estatut d’Autonomia.

Simultàniament a tota aquesta tasca d’activisme, i coincidint amb la seua jubilació com a professor d’institut, Bausset protagonitza també durant aquests anys una intensa tasca d’impuls d’una altra de les senyes d’identitat dels valencians: la pilota. Des de la meitat de la dècada de 1970 i pràcticament fins a poques setmanes abans de morir, Bausset no ha faltat mai al seu compromís amb la crònica que publicava en el diari Levante-EMV en la secció “Impressions d’un aficionat”. Des d’aquesta secció i durant pràcticament trenta anys Bausset ha sigut sens dubte el màxim divulgador de l’esport valencià per antonomàsia i el fet que hui la pilota tinga el reconeixement que té entre els valencians.

Probablement, sense homes com Josep Lluís Bausset, els valencians no podrien gaudir de les quotes d’autogovern de què disposem hui en dia. Ni l’Estatut, ni les competències que tenim transferides, ni la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià haurien sigut possibles sense el concurs d’homes com ell. Valencians compromesos als quals els devem el vertader sentit de la nostra essència com a poble.

El seu poble, l’Alcúdia, va ser en 1997, el primer a editar una primera aproximació a la seua figura, Josep Lluís Bausset. Testimoni de tota una època, de la mà de l’escriptor i biògraf Santi Vallés. Una iniciativa que tres anys després es convertiria en la base per a la seua biografia oficial Josep Lluís Bausset. Converses amb l’home subterrani, obra d’aquest mateix autor i guardonada amb el Premi de la Generalitat Valenciana al Millor Llibre Editat en Valencià de l’any 2000.

Des d’aquest any 2000,en què va rebre el Premi al Compromís Cívic de la Universitat de València i la distinció com a Valencià de l’Any per part de la Fundació Gaetà Huguet de Castelló, han estat molts els ajuntaments, entitats culturals, sindicats, partits polítics i associacions que han volgut honorar-lo amb una gran quantitat de guardons i de reconeixements a la trajectòria de qui és des de 1984 Fill Predilecte de l’Alcúdia.

En setembre de 2010, i amb motiu del seu 100é aniversari, l’Ajuntament de l’Alcúdia li va retre un sentit homenatge en el qual, una vegada més, es va posar de manifest la vertadera dimensió humana i cívica de Bausset, per boca de persones  procedents d’àmbits tan diversos com la universitat, institucions culturals, el món de la ciència i la cultura, entre d’altres. Un acte emotiu i multitudinari que va fer que l’aforament de la Casa de la Cultura resultara insuficient per acollir a tots aquells que volgueren adherir-s’hi.

Amb la seua mort doncs, l’Alcúdia perd molt més que un ciutadà il·lustre. Ens ha deixat una persona que,amb una clara vocació pedagògica, ha dedicat gran part de la seua vida a la docència de matèries no solament instrumentals, sinó també d’aquelles que ens fan sentir poble: la nostra llengua i cultura.
És per tot això que l’Ajuntament de l’Alcúdia, amb el suport de tots els grups municipals, manifesta la seua voluntat que el seu nom vaja unit al Congrés d’Educació que anualment ve celebrant-se en aquesta població i que enguany arriba a la cinquena edició, que passaria a denominar-se Congrés d’Educació Josep Lluís Bausset.

D’aquesta manera volem expressar el desig que valors com l’esperit cívic, la tolerància, l’afany i el seny valencià que caracteritzaren Bausset, siguen els referents per a les presents i futures generacions.

L’Alcúdia, 27 de juny de 2012

En el nom del pare

Ahir, en acabar la missa, Josep Miquel, el fill de Bausset, va dirigir unes sentides paraules de comiat i d'agraïment a tots els assistents al sepeli. Paraules plenes d'esperança i de confiança en el futur d'un llegat que com el de Bausset ultrapassa amb escreix la seua pròpia existència. Ningú com ell hauria pogut posar millor epíleg a la vida de son pare. En un moment com aquest, que Bausset ja no és entre nosaltres, aquestes paraules del seu fill són el millor conhort.

En nom de les meues germanes, de ma tia Fina, de les meues cosines, dels meus cosins i de mi mateix, vull agrair-vos la vostra presència i la vostra pregària, ara en l’Eucaristia en memòria del pare. Si el gra de blat, quan cau a la terra no mor (ens diu l’Evangeli de Sant Joan) queda sol. Però si mor, dóna molt de fruit! També “l’home subterrani”, ara que l’enterrarem donarà més i més fruit! N’estic segur!!

En una societat mancada de valors, el nostre pare ha estat un exemple de patriotisme, d’honestedat i de virtuts cíviques. El nostre pare ha estat i és, un referent i un model en la lluita per les llibertats nacionals i per la vertebració del nostre país. I un apassionat en la defensa de la nostra llengua i de la nostra cultura.

En un món marcat per la corrupció, el frau i les mentides, el pare ha estat un referent. Un home honest, amic dels seus amics, lleial i fidel als seus principis! Un home que ha fet de la seua vida, un compromís per la llibertat del nostre país.

Ell ha sembrat molt i bé! I ens ha obert un camí que hem de seguir. El seu treball, com el llaurador quan sembra el gra, l’hem de continuar per tal que puguem arribar a la collita, a la sega. Alguns de vosaltres m’heu dit: “vosaltres heu perdut el pare, però nosaltres també hem perdut un amic, un veí, un homenot”. Crec que no és ben bé així! Ni nosaltres hem perdut el pare, ni vosaltres heu perdut “l’home subterrani”! Tots el continuarem tenint i la seua presència serà visible en el nostre dia a dia. 

Joan Fuster va dedicar a mon pare un sonet que acaba així:”Sentirem per fi que ni la mort no aturarà les nostres mans antigues, avesades a esforç, a presentalles. Llavors quan vença l’hora del conhort! Quina prova de pes en les espigues i quin amor segur hi haurà a les dalles!”.

      

Quan algú li preguntava a mon pare com podia estar tan bé com ell, el pare li deia: “fes com jo. No deixes de respirar”! Ara ha deixat de respirar en aquest món, però ja respira la vida de Déu, que l’haurà acollit per sempre. És Déu qui l’haurà vestit (com diu el profeta Isaïes) d’un mantell de glòria i de felicitat i l’haurà ornat amb la plenitud de del seu amor.

El comiat d'un home de paraula

Josep Lluís Bausset, el que fóra definit per Joan Fuster com l’home subterrani, ha mort a l’edat de 101 anys. Nascut a Paiporta en 1910, Bausset ha viscut tota la seua vida a l’Alcúdia, el seu poble d’adopció. Des d’aquest municipi de la Ribera Alta, del qual és Fill Predilecte des de 1984, Bausset ha irradiat el seu magisteri valencianista dins i fora de la comarca de la Ribera Alta.

El pròxim 19 d’agost Bausset hauria fet 102 anys! Considerat l’últim supervivent de la generació de prohoms valencians que propiciaren el que hom ha batejat com la Segona Renaixença, Bausset ha estat una escola de valencianisme. Amic inseparable de l’assagista Joan Fuster, Josep Lluís Bausset formava part del grup de valencianistes que juntament amb Manuel Sanchis Guarner, Adolf Pizcueta i altres protagonitzaren el redreçament valencianista dels anys de República i la seua continuació durant la dictadura i la transició democràtica.

Llicenciat en Farmàcia i en Químiques, practicant en Medicina i Cirurgia, titulat en Magisteri, analista i gran aficionat a la Botànica, el seu currículum és el d’un humanista dels d’abans, un home de ciència que ha fet de la llengua la passió de la seua lluita personal i cívica.

Amb 22 anys Bausset va viure de ple l’ambient de la València republicana. Els anys en què va ser un dels signants de les Normes de 1932, en formar part de la junta directiva l’Agrupació Valencianista Escolar, i en què juntament amb uns companys seus de l’Alcúdia s’atreví a crear en aquesta població una agrupació independentista a la manera dels posicionaments que defensaven organitzacions com Estat Català. Un fet que cobra rellevància dins del migrat ambient nacionalista valencià dels anys 1930 i que es referma amb l’interés de Bausset per diaris catalans com La Humanitat o L’Opinió.

La Guerra Civil, primer, i la immediata postguerra, després, escapçaren de soca-rel l’activisme valencianista del Bausset dels anys de República. Malgrat l’escàs marge de maniobra que li permet la dictadura franquista, Bausset va fer tot el possible per a mantindre viva la flama de la llengua enmig d’un règim que adés la menystenia adés l’ofegava.

De manera clandestina i coincidint amb la seua estada a Tortosa com a professor, Bausset esdevé cap a la fi de la dècada de 1950 un propagandista a favor de l’ús de la llengua i d’actituds resistents, com ara la que va portar molts catalans a declarar un boicot a La Vanguardia pels atacs del seu director Luis de Galinsoga a l’ús de la llengua en l’homilia. Els pamflets amb què s’apel·lava a aquell boicot al juny de 1959 i la declaració de Jordi Pujol davant del Consell de Guerra que el va jutjar pels Fets del Palau, ocorreguts al maig de 1960, van ser copiats a màquina per Bausset i distribuïts de nit també per ell mateix pels carrers de València. És aquesta una altra dimensió de Bausset que crec que cal recuperar. La dimensió de l’activista que, després de més de quaranta anys de sequera rebel, reviscola en el professor que torna a les aules i que recupera l’energia dels seus anys d’estudiant universitari.

Per tots aquests mèrits, Bausset fou mereixedor l’any 2000 de la concessió d’un dels Premis d’Actuació Cívica Catalana que anualment concedeix la Fundació Jaume I de Barcelona. Per a l’atorgament de l’últim d’aquestos premis, lliurat per l’aleshores alcalde Joan Clos durant el transcurs d’una cerimònia celebrada al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, Bausset va rebre el suport incondicional d’un bon nombre de professors, catedràtics, editors i escriptors de tot l’àmbit dels Països Catalans. Personalitats com Joan Francesc Mira, Vicent Pitarch, Antoni Ferrando, Eliseu Climent o la mateixa Isabel-Clara Simó foren els encarregats d’instar, davant la Fundació Jaume I, la concessió d’aquest guardó per a Bausset.

Però tal volta, si hi va haver durant aquest any un testimoni que definira més clarament i millor la personalitat del professor Bausset, aquest fou el d’Ernest Lluch, tal com quedà palés en la carta manuscrita que el mateix Ernest envià a la Fundació Jaume I uns mesos abans de morir assassinat per ETA a Barcelona. En aquella missiva, datada el 13 de gener de 2000 a Donòstia, Lluch assaja una definició del Bausset que ell va conèixer durant la seua estada a València com a professor de Ciències Econòmiques. Amb aquesta intenció i la pretensió seua d’avalar la justícia del dit reconeixement, Lluch afirmava:

Josep-Lluís Bausset és una de les persones que més i amb més intel·ligència ha treballat durant anys i panys per les característiques nacionals del País Valencià. Ho he viscut de primera mà i he participat en activitats organitzades per ell. Té uns elevats valors, també personals; raó per la qual penso que, tot plegat, el fa altament meritori del premi que concedeix la vostra Fundació. Estic a disposició, si cal, de donar més argumentacions.

Darrerrament, l’any 2010, i en el marc d’un acte d’homenatge a Bausset organitzat per Acció Cultural del País Valencià, fou l’expresident Jordi Pujol l’encarregat d’avalar un nou reconeixement a qui Joan Fuster va definir com l’home subterrani. Fou un dissabte, 27 de febrer, i amb motiu del seu centé aniversari. Allà, i enmig d’un públic de més de tres-centes persones, Bausset va concitar el suport unànime de tota la societat valenciana. Suport al qual també es van afegir el rector de la Universitat de València i l’aleshores abat de Montserrat, Josep Maria Soler.

En són tan sols unes xicotetes mostres, unes veus de reconegut prestigi que honoren la trajectòria d’aquest patriota centenari. Subscriptor captiu de tot tipus de publicacions en valencià; mecenes d’organitzacions culturals amb vocació nacionalista, i patrocinador de campanyes per a la divulgació de l’ús de la llengua, Bausset era un home del Renaixement, un virtuós de l’acció directa i generosa a la manera del que Ventura Gassol reivindicava en el seu poema «Les tombes flamejants». Un homenot d’aquells que ben bé haurien suscitat l’admiració de Josep Pla, i que aquest escriptor gironí definia com a «persones singulars, de personalitat grossa, voluminosa, rellevant i humanament densa».

(Article publicat en El Punt. Avui, el 4 de juny de 2012)

El adiós del hombre subterráneo

Ayer domingo fallecía, a la edad de 101 años, Josep Lluís Bausset. Historia viva del valencianismo y figura indiscutible en la recuperación de nuestras señas de identidad, Josep Lluís Bausset, a quien Fuster calificó como «l’home subterrani», ha dejado de existir. Con él desaparece el último de los representantes de lo que Manuel Sanchis Guarner convino en denominar la Segona Renaixença.

Su longeva existencia, durante la cual ha vivido de primera mano los acontecimientos más destacados de nuestra historia reciente, le ha permitido convertirse en uno de los referentes más importantes del movimiento identitario valenciano desde los años 1930 y hasta prácticamente la Transición democrática.

Un largo periodo de tiempo durante el cual participó de manera directa en todos los cenáculos y organizaciones del valencianismo republicano, tales como la creación de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, el Centre d’Actuació Valencianista o la divulgación de revistas tan emblemáticas como Acció o El Camí.

Con Bausset desaparece el referente vivo más importante de la generación de escritores e intelectuales que con mayor impulso y convicción acometieron el compromiso de ser punta de lanza en la consecución del compromiso nacionalista. Licenciado en Farmacia y en Químicas, diplomado en Magisterio, analista y botánico Josep Lluís Bausset es un humanista a la antigua usanza. Científico de formación, Bausset fue por encima de todo un hombre culto y comprometido con los ideales democráticos y con la cultura en mayúsculas. Educado en la rígida disciplina de la escuela tradicional, Bausset es un depositario elegante del krausismo y del ideario de la Institución Libre de Enseñanza, que siempre ha llevado a la práctica durante el ejercicio de su profesión como profesor de Bachillerato tanto en Cataluña como en diversas poblaciones de la Comunitat Valenciana.

A lo largo de más de cincuenta años de magisterio profesional Josep Lluís Bausset ha sido un profesor de Biología y de Física y Química muy especial. Un profesor al cual se le debe el mérito de haber inoculado en sus alumnos el virus por conocer y apreciar no sólo los misterios de la vida, sino de nuestra lengua y nuestro territorio. Catedráticos de Filologia Catalana como Antoni Ferrando, artistas plásticos como Manolo Boix i un sinfín de nombres de personalidades del mundo de la ciencia y de la cultura se honran por el hecho de haber sido alumnos suyos.

Periodista vocacional

Además de activista, humanista y profesor, Bausset ha sido, también, un hombre político, en la medida que siempre se ha comprometido con todo tipo de iniciativas valencianistas y en la gestación de proyectos políticos como en el que en su día dio lugar a la creación del PSPV a l’Alcúdia junto con Francesc Signes y Celio Crespo Almela. Pero, por encima de todo, Bausset ha sido un hombre de prensa en el sentido más puro del término, un periodista vocacional para el que el periódico ha sido algo más que un medio de información.

Decano de los corresponsales, Bausset entró a colaborar en el periódico Levante-EMV en 1942, de la mano de su apreciado amigo Vicent Ventura. Desde entonces y hasta el momento presente Bausset se ha convertido en un informador aventajado no sólo de la realidad local de l’Alcúdia sino de toda su comarca. Primero como corresponsal y, años después, como articulista de opinión, Bausset se ha convertido en toda una institución del periódico al que se ha mantenido fiel durante setenta años. Todo un récord de compromiso y de dedicación que el 20 de octubre de 2010 le valió la concesión del Premio Importante de este rotativo.

Desde las páginas de Levante-EMV, Bausset se ha convertido en un observador sagaz de la actualidad y en un francotirador de la palabra. Con un estilo directo y sin concesiones, Bausset no ha dejado títere con cabeza arremetiendo contra todo aquello que ha considerado una injusticia o una amenaza a nuestras señas de identidad.

Nadie como él ha sabido retratar y dibujar con ironía y sarcasmo la indignidad de nuestros políticos y gobernantes. Todo un lujo para los tiempos que corren. Y junto a todo ello, la pilota valenciana, su otra gran pasión, la que desde mediados de la década de los setenta le valió un espacio propio en este periódico. Desde entonces y hasta hoy Bausset no ha faltado a su cita semanal con esta sección titulada «Impressions d’un aficionat».

El encargo de una sección que Bausset aceptó a condición de tener la libertad de poder redactar las crónicas en valenciano. Y es que para Bausset la lengua y la pilota valenciana han sido siempre dos caras de la misma moneda. De manera paralela a las partidas del trinquete de Pelayo y los conciertos de la Filarmónica de Valencia, de la que es socio desde hace setenta años, quienes más añorarán a partir de ahora la ausencia de Bausset serán sus amigos de la Tertúlia del Dilluns, el hábito conversador al cual no ha dejado de acudir cada semana desde que se aficionó allá por la década de los cuarenta de la mano de Joan Fuster, Vicent Ventura y Josep Garcia Richart, a los que el calificaba como «el trio de la benzina».­

(Article publicat en el diari Levante-EMV, 4 de juny de 2012)

El legado de un profesor de valencianismo

Farmacéutico, químico, profesor, corresponsal de prensa, político, agitador cultural, bibliófilo y, por encima de todo, defensor de la lengua y de la identidad de los valencianos. Son algunos de los calificativos con los que podríamos definir la rica y compleja personalidad del hombre polifacético y comprometido que fue Josep Lluís Bausset (Paiporta, Valencia, 1910). Un hombre de ciencia que, fallecido el pasado domingo a los 101 años, se ha convertido en símbolo de la defensa de la lengua y la cultura como dos formas inequívocas del compromiso identitario.

Educado en la rígida disciplina de la escuela tradicional, Bausset es un depositario elegante del krausismo y del ideario de la Institución Libre de Enseñanza que impregnó la España republicana y que siempre ha llevado a la práctica durante el ejercicio de su magisterio como profesor de bachillerato. Su participación en las revueltas estudiantiles en el Madrid de la dictadura primorriverista; su vinculación con las campañas pro Estatuto durante la República y su firme convicción valencianista fueron en sus años de juventud la base de un compromiso que, cuarenta años después, reeditaría de la mano de la generación de mayo del 68, constituida por aquellos jóvenes historiadores, abogados, periodistas y aspirantes a políticos que en el País Valenciano propiciaron el movimiento que desembocaría en la manifestación a favor del Estatuto de 1977.

De la mano de Vicent Ventura, Bausset fue uno de los activistas políticos y culturales que con más empuje y determinación contribuyeron a hacer posible la que pasa por ser la etapa más fecunda del valencianismo desde los tiempos de la II República. Bausset participó de todo tipo de actos nacionalistas y de actividades de partido, como la que le llevó a la creación del PSPV de Alcudia y a fomentar la proliferación de otros partidos valencianistas como el PNPV, el partido de Francesc de Paula Burguera, que contó con el apoyo y militancia de su hijo y hoy monje de Montserrat, Josep Miquel Bausset.

Pese al maniqueísmo y la demagogia con que a menudo se pretende descalificar el compromiso nacionalista, por excluyente o sectario, el ejemplo de Bausset es el mejor antídoto para combatir este prejuicio. Y eso porque si por algo se ha caracterizado Bausset ha sido precisamente por su altura de miras, afán europeísta, disposición al diálogo y ética irreprochable.

Article publicat en El Pais, 5 de juny de 2012, pàgina 51 (secció Obituarios)

No moriré. Faré vacances

“Per sort o per desgràcia sóc un home de principis que no deixaré d’estimar-me la llengua i el meu poble fins que el Nostre Senyor em lleve l’alé”. Així es definia a si mateix el professor Bausset ara fa uns anys. Corria el mes de gener de 2000 i jo tractava d’enllestir una biografia sobre ell, tot just uns dies després d’haver-lo acompanyat al soterrar d’Enric Valor. Amb la imatge encara impresa en la retina del trasllat del fèretre de l’escriptor de Castalla per dins del claustre de la Universitat Vella, Josep Lluís Bausset em confessava el que per a ell havia suposat la seua trajectòria vital. M’ho digué a cau d’orella, amb la mirada perduda vers un cel esguitat per la pluja i la tristor d’un dia gris.

No crec que ningú millor que ell hauria pogut assajar una definició tan encertada i tan completa de la seua persona. I això, perquè, en poques paraules, sintetitza els trets més definitoris de la personalitat  i el compromís identitari de l’home subterrani que Fuster va voler traure de l’anonimat en aquell article intitulat “Un home de paraula”, publicat en 1984 en la revista Qué y Dónde. Han passat els anys, i Bausset, aquell home desconegut que Fuster tractava de reivindicar, és ara ja un home ben visible i reconegut. El seu activisme, el seu mestratge valencianista, les seues columnes en el diari i la seua coherència i honestedat intel·lectuals li han fet valdre una visibilitat molt per damunt del que ell mai no hauria imaginat.  

Sí, senyor Bausset, ja sé que els reconeixements i els homenatges el fan sentir incòmode. Vosté no parava de dir-m’ho: “Lleva-t’ho del cap, l’únic mèrit meu és no haver-me mort”. Això és el que em repetia cada vegada que s’assabentava que havien de fer-li algun homenatge.  M’ho deia amb un gest de complicitat, amb la modèstia gens apostada de qui confessava no haver fet cap mèrit per a merèixer tants reconeixements: “Si un obrer no és mereixedor de cap homenatge per estar cada dia a peu d’obra, si un miner no rep cap reconeixement públic per baixar tots els dies a més de cent metres de profunditat i si qualsevol treballador no és reconegut per complir el que no és cap altra cosa que la seua obligació, no entenc per què se’m fan tants reconeixements per fer el que a mi sempre m’ha agradat fer: servir el meu País”.

Així em confessava, fa uns anys, la perplexitat que sentia davant de l’allau de premis, guardons i distincions dels qui en vida no deixaren de professar-li una gran admiració per la seua persona i per la seua trajectòria d’home compromés amb la llengua i el futur del nostre País. L’home culte, intel·ligent i senzill que, per damunt de qualsevol temptació de notorietat, posà tot el seu afany i tot el seu saber al servei del nostre redreçament identitari. D’una manera natural, sense aldarulls i sense donar gens d’importància a res del que feia. I això era, precisament, el que Bausset no entenia: la paradoxa d’un home discret que, molt a pesar seu, s’havia convertit en un home públic. Això i, com no, les fotografies. Eren les úniques coses que no portava gens bé. “No diuen que qui es meneja no ix en la foto, doncs jo sóc dels que es menegen per a no eixir”. Era la seua frase preferida, la reflexió irònica amb la qual despatxava cada fotògraf o càmera de televisió que se li posara al davant.  

L’11 de setembre de 2010, i a propòsit de l’homenatge que li féu l’Ajuntament de l’Alcúdia amb motiu del seu centenari, Bausset em digué, amb un somriure mal dissimulat: “Quan em muiga, vull que em poseu damunt del pit un cartell que diga: ‘Per fi, m’heu deixat en pau’”. Fou una de les seues darreres voluntats, l’expressió d’una coqueteria intel·lectual que s’expressa amb el gest de complicitat d’un humor intel·ligent. El mateix que al seu dia portà Joan Fuster a escriure el seu propi epitafi en el seu llibre Diccionari per a ociosos, en afirmar allò de: “Ací jau J. F., un home que va morir com va viure, sense ganes”.

I és que, si alguna cosa ha caracteritzat també la personalitat de Bausset ha sigut sempre la seua fina ironia, una particular manera de mostrar encara més l’amplitud de la seua intel·ligència natural.

Gràcies, senyor Bausset. Gràcies per haver-me fet partícip de la seua amistat, de la seua saviesa i de la seua confiança. Gràcies per haver-me deixat ser deixeble seu i per haver desvetllat en mi la consciència i el sentit de pertinença a un País i una llengua que vosté ens va ensenyar a fer més nostres.

De tot el que he escrit sobre vosté aquest és el text que mai no m’hauria agradat escriure. No sap vosté com m’hi he resistit. I això, perquè em resistisc a creure que haja mort. Vosté sempre m’ha dit que si al cel hi ha música, eixa ha de ser la del Misteri. Però hui, permeta’m, que li’n dedique un altra, aquella de l’Ovidi, que diu:

“Tot ben senzill

i ben alegre.

Em creureu mort.

Jo no hauré mort.

Faré vacances! [...]

No em moriré, faré vacances”

Per sempre, professor!

Josep Lluís Bausset. Cent anys d'un homenot amb cor de maulet

Josep Lluís Bausset acaba de fer 100 anys! Recentment, i davant de l’allau de reconeixements rebuts enguany, el professor Bausset em confessava que l’únic mèrit d’ell en arribar al centenari era no haver-se mort. Doncs no, senyor Bausset! El seu mèrit és la seua humanitat, i el seu llegat, un exemple de fidelitat, coherència i compromís. Passada ja una dècada des de l’any 2000 (anomenat per vosté com l’annus horribilis, per la incomoditat que li va produir la gran quantitat d’homenatges que va rebre a l’Alcúdia, València i Barcelona durant aquell any), Bausset afronta ara el que jo anomene el Segon Any Bausset, pel gran nombre de reconeixements que se li han fet fins al moment coincidint amb el seu 100é aniversari.

 Més enllà de les cerimònies i dels grans afalacs col·lectius, m’agradaria que aquest escrit es convertira més aviat en un reconeixement pròxim a un dels alcudiencs i valencians més il·lustres que hem tingut mai. Un alcudienc i un valencià exemplar de cent anys, a qui tots li reconeixem el seu llegat d’humilitat, constància i fidelitat a la seua llengua i al seu País. Aquests mèrits i virtuts justifiquen que, molt a pesar seu, ens trobem amb l’obligació de reconéixer-li la seua trajectòria com a professor, com a humanista, però sobretot com a ciutadà compromés amb el seu poble i la seua gent. Dic “molt a pesar seu”, perquè encara que són virtuts molt seues, no li agrada que s’airegen en públic.

Però ho sent, senyor Bausset, amb tots els seus respectes i amb el benentés que em sabrà disculpar l’atreviment, li he de confessar que en aquesta ocasió, i tal com vosté ja es deu estar imaginant, no li faré cas. I no li faré cas, com tampoc no li’n vaig fer el passat 27 de febrer de 2010, amb motiu de la meua participació en l’homenatge que li tributà Acció Cultural del País Valencià al Centre de Cultura Contemporània, ni el passat 14 d’abril, amb motiu del reconeixement que li va fer la Universitat de València en el marc de la concessió de l’onzena edició del Premi Vicent Ventura al Compromís Cívic al cantautor Paco Muñoz, en el qual també vaig tindre el gust de prendre part fent una exègesi sobre vosté i el seu amic Ventura. El mòbil d’aquesta xicoteta traïció d’ara —si ho vol qualificar així— té, però, també una altra bona intenció. La intenció de compartir amb tots els meus conciutadans, els coneixements que he anat adquirint a mesura que he anat endinsant-me en el relat de la seua vida, la de l’home senzill, honest i treballador, que va nàixer a Paiporta ara fa 100 anys i que des de ben menut es va traslladar a l’Alcúdia amb la seua família.

Cent anys d’una vida viscuda en majúscules, amb apassionament i amb una força veritablement admirable, i que ara fa deu anys vaig tindre el gust de relatar en la biografia que vaig publicar sobre vosté. L’oportunitat d’aquell llibre, en el qual vaig intentar configurar un perfil de la seua personalitat d’homenot, em va servir per a descobrir la trajectòria intensa i apassionant d’un home que, com vosté, mai no ha volgut cap altra notorietat que no vaja més enllà que la que li brinden els seus exalumnes quan se’l troben pel carrer.

Més que un mestre, Bausset és per a mi un bon amic, un amic fidel amb qui he enraonat i tinc el gust de continuar enraonant del seu pensament sobre la nostra llengua, sobre el futur del País i sobre qualsevol aspecte referit a la realitat més immediata de l’Alcúdia o de la seua comarca. De tu a tu, sense embussos i amb la confiança que ens dóna el fet de compartir una coneixença iniciada des que jo era pràcticament un adolescent, ha sigut com he intentat d’apropar-me al personatge al llarg de tots aquests anys. A ell, i a tots els qui d’una manera o una altra han participat de les seues idees o de les seues experiències.

A través d’aquesta llarga coneixença de més de vint anys, Bausset m’ha fet partícip de la seua amistat i de la dels seus amics ja desapareguts com ara l’escriptor Joan Fuster, el periodista Vicent Ventura o el lexicògraf Ferrer Pastor, als quals jo vaig tindre el gust de conèixer gràcies a la seua mediació. Ells en vam donar testimonis emotius i alhora impactants d’una amistat sincera i afable entre homes savis i íntegres d’una generació d’intel·lectuals, als quals els devem el vertader sentit de la reivindicació de la nostra consciència com a poble. Amb l’aval d’aquesta amistat, sentida i autèntica, atorgaren a Bausset el títol de confident privilegiat dels seus guanys i afanys. Confessions públiques i personalíssimes dels qui no dubtaren a proclamar-li la seua estima i afecte. L’afecte d’homes que com Fuster es va dignar a dedicar-li poemes o a atribuir-li carinyosament l’apel·latiu d’home subterrani, en reconeixement a la seua tasca callada i anònima. Al capdavall, el pretext primer i últim del títol que vaig voler donar al meu llibre: Converses amb l’home subterrani.

L’elaboració d’aquesta biografia sobre Bausset em va permetre fruir del Bausset conversador, que fa de la paraula la seua raó de ser i la clau documental de gran part dels passatges més significatius de la seua personalitat polifacètica. Converses amb un professor, que em va ensenyar a mirar a través de la mireta del microscopi la seua realitat. La realitat pròxima i llunyana que li dóna el sentit de la seua existència i de la dels seus congèneres. Impel·lit per eixe instint de científic, Bausset esdevé per a mi un home perseverant i curiós que fa de la seua professió una metàfora de la seua raó de ser, un químic i farmacèutic per a qui observar es converteix en un fi en si mateix. Amb eixa mirada atenta de qui està acostumat a fer tot tipus d’experiments al laboratori amb el seu microscopi, Bausset baixa al carrer, i observa i analitza des del compromís tot el que passa al seu voltant.

És així com el veig i com se m’ha mostrat durant les llargues estones que hem passat enraonant. L’home metòdic i subterrani que he volgut rescatar i traure de l’anonimat. Per als qui encara no el coneixen, perquè en puguen tindre una idea el més aproximada possible del seu magisteri i del seu llegat com a persona i com a intel·lectual, i per als qui ja el coneixeu, perquè el pugueu conéixer encara més llegint i rellegint els aspectes més cridaners de la seua personalitat complexa i alhora senzilla, que es reparteix entre una gran quantitat de facetes i d’activitats que fan de Bausset un home ple d’inquietuds i amb moltes anècdotes que contar. Anècdotes i relats intensament humans, que evidencien les vicissituds i peripècies d’una vida lliurada a la ciència i a l’ensenyament, però també a la pilota, a la llengua i al periodisme.

Sobre la base d’aquesta formació caleidoscòpica, Bausset s’ha apassionat per la botànica i per la pedagogia. Durant més de seixanta anys, la pedagogia li ha permés d’explicar a grans i menuts els misteris de la vida. Bausset ha compaginat l’explicació de les reaccions químiques amb l’ensenyament de la nostra llengua. Per a Bausset la llengua és un organisme viu, que —si se’m permet la comparança— necessita de les mateixes atencions, conreu i dedicació que qualsevol ésser de la natura. Les atencions que Bausset mai no li ha negat i que han centrat gran part dels neguits d’aquell estudiant que de ben jove ja se’l castigava per parlar en valencià, tal com ell mateix m’ha reconegut en més d’una ocasió en parlar-me de l’Acadèmia Cavanilles on estudià:

Fou en l’hora del lleure de què disposàvem de dues a tres els qui no teníem res pendent. Des del patí jo vaig cridar un company meu d’Oliva i li vaig dir: “Baixes a jugar?” El director de l’Acadèmia que em sentí parlar en valencià, exclamà sense pensar-s’ho: “Bausset, sube, sube a estudiar!” Jo abaixí el cap i me’n pugí sense dir ni pruna. No podia entendre que em castigaren per parlar la llengua dels meus pares.

Així era l’escola que va patir Bausset, l’escola tradicional que prohibia l’ús de la nostra llengua i que, de la mateixa manera que feien les classes benestants de València, girava l’esquena a la gent de poble, tal com també ho va poder comprovar de ben menut de la mà del seu iaio Paco Sentana. El iaio que ell ben volia i de qui admirava la voluntat de qui no es deixava humiliar a pesar de les mancances econòmiques. Al fil d’això, Bausset en va contar una vegada el que li va passar un dia a ell i al seu iaio un dia en què l’acompanyà a pagar l’arrendament d’uns camps al senyoret, que vivia a la capital. Amb motiu d’aquell episodi, en què es deixa ben clara la dignitat amb què el seu iaio desafià els qui es miraven amb recel la gent de poble, Bausset va aprendre la seua primera lliçó de dignitat i de pertinença:

Tocàrem a la porta i n’eixí una dona, acompanyada d’un xiquet amb el moc xorrant-li, per a dir-nos que l’amo no hi era. Tot seguit i, amb to despectiu, la dona li digué al xiquet: “Sona’t i no faces com els llauros!” El iaio Paco, que ho va sentir, es tirà mà a la mànega de la brusa i en tragué un mocador; i de la butxaca, un altre, i així fins a un total de tres mocadors més blancs que la llet. I digué: “Mire com gastem els llauros els mocadors!” Des d’aleshores, jo sempre duc tres mocadors.

Però al costat d’aquest to seriós i colpidor, Bausset mira també cap a la seua infantesa amb humor i un cert to de nostàlgia, tal com ho demostra aquesta altra anècdota referida als seus companys d’escola:

Era al mes d’abril i estàvem en classe d’Agricultura. Com que ja feia un poc de calor i les finestres estaven obertes de bat a bat, als qui estàvem dins de l’aula ens molestava el rebombori que feien uns xiquets que jugaven a pilota. Davant d’això, el professor envià un company meu perquè els cridara l’atenció. Aquell anà i els digué: “Va, xiquets, ja està bé; aneu a fer la mà!”, amb la mala sort que tots ho vam sentir. Quan hi va tornar, el professor li va dir amb cara de la mala llet: “¡Hala, hala, vaya usted con ellos!”

És aquesta l’altra mirada, la mirada que també es fa afable i quotidiana a l’hora de parlar de la situació econòmica de sa casa. En aquest altre passatge, i parlant de les dificultats que tenien els seus pares per a pagar-li els estudis, Bausset em contava fa uns anys:

Tu pensa que mon pare era només el practicant de la farmàcia, sense cap altra remuneració que la que li corresponia pel seu treball d’un assalariat més. Ell no era amo, sinó simplement un treballador. Per aquest motiu, has de comprendre que el fet que jo estudiara obligava ma mare a ser bastant estalviadora en allò que podia. Donava la casualitat que en l’itinerari diari de l’Acadèmia a l’Institut passàvem tots els dies per la sastreria d’un germà de mon pare que li deien Paco, on hi havia un rètol que posava: “Bausset y Ponce: trajes y gabanes a medida!” Atés que ma mare acostumava a comprar-me sempre la roba una miqueta més gran perquè em durara, tots els dies m’havia de sentir la mateixa cançoneta dels companys que es burlaven de mi dient-me: “A medida, menos para su sobrino”.

Amb anècdotes com aquesta, ens podem fer una idea del Bausset xiquet que estudiava i es divertia entre València, Paiporta i l’Alcúdia, el record feliç i dissortat del Bausset que es mira amb enyor els anys d’infant. Durant aquells anys, Bausset repartia la seua estima entre la volença pels seus iaios i els seus pares, i l’admiració pel seu mestre, don Ramon Tomas, el seu preceptor, l’home bo i assenyat que va saber encomanar-li el gust pel saber i les ganes per estudiar. Al guiatge d’aquest home savi i assenyat, atribueix ell el mèrit d’haver arribat on ha arribat. De la mà d’aquest mestre i dramaturg, Bausset va arribar a convertir-se en actor de les obretes del Betlem i en figurant dels sainets d’Escalante.

Podem dir que eixa és l’estampa d’una vida idíl·lica, la vida del Bausset que rememora amb satisfacció aquells anys de joventut, i que l’aboca, un poc després, a una vida un poc més dura: la del batxiller que es prepara de valent per a accedir a la universitat. Comença així l’edat adulta i el moment en què se li planteja el repte d’anar-se’n a Madrid i encetar els estudis de Farmàcia, el moment en què ha de dir adéu a la seua família i començar una vida nova allunyada dels seus. És l’etapa que jo anomenaria dw l’aprenent de rebel, l’aprenentatge que li proporciona viure de primera mà els esdeveniments que convulsionaren el Madrid dels últims anys de la segona dècada del segle xx i que porta la polícia a les aules. És el temps en què el jove Bausset forma part de l’oposició estudiantil i dels moviments de protesta enfront de la política repressiva de Miguel Primo de Rivera.

Durant aquest període, Bausset es converteix també en el que jo denominaria un aprenent d’intel·lectual. Imbuït de la seua passió pel coneixement i el compromís, assisteix regularment a les xarrades-mítings dels històrics Jiménez de Asúa o de Fernando de los Ríos i segueix atentament l’actualitat dels diaris del moment en contra de la dictadura. Fruit d’aquest interés, llegeix àvidament les reflexions periodístiques de polítics importants i d’escriptors com Ramón María del Valle-Inclán: l’escriptor de cara esprimatxada i gest esllanguit amb qui Bausset solia creuar-se alguna que altra vesprada pels carrers i avingudes de Madrid. Aquell Madrid de l’esperpent, de les tertúlies i dels cafés literaris brinden a Bausset l’oportunitat de viure un paisanatge poblat de polítics i d’escriptors entre els quals també destaquen altres noms il·lustres com ara Manuel Azaña, Ramón Gomez de la Serna o Federico García Lorca.

És aquest el pòsit, la formació —podem dir-ne ideològica— a partir de la qual s’entén el compromís de Bausset amb la defensa dels principis democràtics del respecte i de la tolerància que li mancaven a aquella Espanya ancorada en el passat. L’Espanya del desarrelament, del caciquisme i de les grans desigualtats socials que, a més, havia de patir els efectes de la repressió. Contra aquesta repressió va lluitar Bausset al costat dels mestres, alumnes i intel·lectuals que anhelaven un nou futur per a les seues vides, un futur forjat en la reivindicació dels valors personals i de l’ètica de l’humanisme. D’eixa manera, Bausset es posiciona al costat de l’humanisme dels homes íntegres que apel·laven a la llibertat de l’individu per a fer una societat més justa, una societat moderna i oberta al món, on es volia que l’ensenyament fóra més participatiu i els seus habitants més cultes.

Per això mateix vos ho conte, perquè crec que és ací on rau la grandesa del Bausset que tots coneixem, la grandesa de l’home assenyat que ha merescut i mereix l’admiració de tots. L’admiració que mai no ha buscat, però que ningú no li pot negar atés el reconeixement sentit i unànime dels homes de lletres i de la gent del carrer. Pintors, escultors, escriptors, polítics i un llarg etcètera de personalitats de la cultura d’aquest País han vist en ell l’amic i el company inseparable de tertúlies inacabables. Això Bausset ho viu amb orgull, però també amb la modèstia de qui confessa no haver fet res especial per a meréixer-ho. Barreja de satisfacció i d’incomoditat, l’efecte que provoquen en ell els homenatges dels amics són una bona prova de la bondat i de la dignitat d’un home que ha volgut viure anònimament, però que tanmateix no ha passat inadvertit per als nostres lletraferits.

Ni per a ells, ni per als qui sempre hem vist en ell l’exemple de la persona íntegra, coherent i honesta, que ha posat al servei del seu poble, de la seua comarca i del seu País tot el seu saber i la seua bonhomia. I això, perquè Bausset ha encaminat tota la seua ciència i les seues arts a aconseguir un poble valencià més lliure, més just, més solidari i més compromés nacionalment. D’esta manera es configura el seu compromís identitari. El compromís que assumí de ben jove i que se li despertà amb tan sols 20 anys, arran del contacte que va establir a Madrid amb uns estudiants bascos que li descobriren la realitat de l’eusquera, una llengua que com el valencià era trepitjada per la dictadura de Primo de Rivera.

Després d’allò, i de tornada a casa, Bausset va poder establir contacte amb els grups culturals i polítics que a València intentaven lluitar pel redreçament identitari. Són els primers anys de la República, els anys en què Bausset torna a València per a ampliar els seus estudis de Farmàcia amb dues noves carreres: la de Químiques i la de Magisteri. Els temps on ell tractava de trobar el seu espai enmig d’una ciutat que vivia d’esquenes als pobles i a la seua gent. La València que ell volia culta, i que no escapava de ser sucursalista i meninfot, eixa ciutat on, ironies del destí, ell també va saber trobar l’aixopluc d’algunes entitats valencianistes com ara el Centre d’Actuació Valencianista, l’Agrupació Valencianista Republicana, l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana o l’Agrupació Valencianista Escolar, que en qualitat de la seua junta directiva va participar com a signatari de les Normes del 32.

La Guerra Civil, primer, i la immediata postguerra, després, escapcen de soca-rel tot aquest activisme valencianista. Amb 29 anys, Bausset es es veu abocat a patir de nou l’actitud repressiva d’una altra dictadura, la del general Franco. Són els anys de l’exili interior i de l’anul·lació per part del Règim de les oposicions que havia pràcticament superat al cos de professors d’institut al juliol de 1936. Com a excombatent en el bàndol dels vençuts, a Bausset se li nega el pa i la sal, i no li queda altra eixida laboral que no siga guanyar-se la vida fent classes particulars a València.

Fins i tot en aquells difícils anys, i quan molts havien cregut en la conveniència de canviar de jaqueta, Bausset es va mantindre fidel a aqueix mateix compromís amb el País. Són els anys del retrobament amb Manuel Sanchis Guarner i amb altres amics de República, que es converteixen ara en referents de la nova generació d’intel·lectuals que no han fet la guerra. Entre ells hi ha Fuster, un eixerit xicot de Sueca que Bausset coneix a la pensió on ell resideix i que de seguida esdevé per a Fuster un mestre en el seu aprenentatge valencianista. Com a cicerone seu, Bausset ensenya a Fuster les claus de l’activisme cultural i polític de preguerra.

Malgrat l’escàs marge de maniobra que li permet la dictadura franquista, Bausset s’ho apanya per a fer el que pot. Des d’un segon plànol, Bausset tracta de reprendre el seu activisme participant en tertúlies, organitzant conferències i fent classes de valencià a l’Alcúdia i a altres pobles del voltant. Lluny de renunciar a l’acció, Bausset participa en actes destacats com ara la presentació del Diccionari català-valencià-balear a l’Ajuntament de València en 1951 o la famosa campanya de “Més de 20.000 valencians demanen l’ús del valencià en els actes religiosos”, impulsada en 1965 arran del Concili Vaticà II.

Des d’un vessant més clandestí, i coincidint amb la seua estada a Tortosa com a professor, Bausset esdevé un propagandista a favor de l’ús de la llengua i d’actituds resistents, com ara la que va portar molts catalans a declarar un boicot a La Vanguardia pels atacs del seu director Luis de Galinsoga a l’ús de la llengua en l’homilia. Els pamflets amb què s’apel·lava a aquell boicot al juny de 1959 i la declaració de Jordi Pujol davant del Consell de Guerra que el va jutjar pels Fets del Palau, ocorreguts al maig de 1960, van ser copiats a màquina per Bausset i distribuïts de nit també per ell mateix pels carrers de València. És aquesta una altra dimensió de Bausset que crec que cal recuperar. La dimensió de l’activista que, després de més de quaranta anys de sequera rebel, reviscola en el professor que torna a les aules i que recupera l’energia dels seus anys d’estudiant universitari a Madrid.

A partir de la seua implicació activista, Bausset adquireix una experiència de compromís actiu que l’acompanyarà al llarg de tota la seua trajectòria de reivindicació identitària. La identitat d’un poble i d’una llengua que —i això sí que ho puc dir sense cap reserva— s’ha pogut anar preservant gràcies a ell i a homes com ell, a pesar de tots els entrebancs. Entrebancs naturals i no tan naturals que ell ha intentat salvar com bonament ha sabut. En dictadura, perquè organitzava actes de reafermació nacionalista sota l’excusa d’activitats culturals de plataformes com Educación y Descanso, i ja en la transició, perquè jugà un paper capdavanter en la lluita per les llibertats democràtiques i nacionals dels valencians.

Amb vora seixanta anys, Bausset va arribar a militar políticament i a convertir-se en un referent obligat dels grups de joves nacionalistes de l’Alcúdia i de la Ribera, com ara Jesús Huguet, Manolo Boix, Josep Lozano, Rafael Armengol, Ricard Avellan, Josep-Lluís Millo, Vicent Madramany o el mateix Francesc Signes, que dipositaren en ell tota la seua confiança. Bausset va ser el referent d’aquells joves, que a la fi dels 60, s’encomanaven de la il·lusió del maig francés i de l’ambient de rebel·lia que es vivia a les facultats. Amb eixa il·lusió i amb una vida ja resolta socialment i professionalment, Bausset renovella el compromís d’aquells llunyans anys 30 i es lliura, durant la dècada dels setanta, a la reivindicació de l’ansiat Estatut per al País Valencià, que enllaçava directament amb el precedent de la lluita que en aquest sentit ja havia protagonitzat Bausset durant els anys de la República. Eixa esperança d’aprovar un nou Estatut torna a centrar els esforços del Bausset patriota, el patriota insubornable, el patriota que sempre ha donat la cara i que viu el nacionalisme des d’una posició oberta al món.

És precisament aquesta obertura de mires i pensament, la que porta Bausset a plantar cara als comportaments tancats i intolerants dels qui, a casas nostra, s’incomoden en sentir parlar en la nostra llengua. La intolerància dels qui creuen que estan en possessió de la veritat absoluta i no es paren a pensar per què l’altre parla o pensa d’una altra manera. Gent intolerant i amb prejudicis que, bé per ignorància o per altres intencions inconfessables, s’atreveixen a codemnar i refusar allò que no consideren seu. La meua llengua és la millor i no tinc per què parlar-ne cap altra ni deixar que els altres puguen viure tranquils. Aquest és en resum el seu plantejament.

Parlant d’això, em ve a la memòria una curiosa anècdota que em va contar Bausset fa uns anys arran del que li va passar un dia amb un guàrdia civil del poble, molest pel fet de sentir a Bausset parlar sempre en valencià. A propòsit d’això, Bausset descrivia així com va ser la seua topada amb aquell agent de l’autoritat:

L’home, que no tenia altra notorietat al poble que ser un agent de la Benemèrita, no arribava a entendre per què una persona instruïda i amb estudis com jo gosara parlar valencià. Un dia que em va veure pel carrer, se m’acostà, i em digué: “Oiga, don José, ¿cómo es que usted, un hombre con tres carreras, habla valenciano como los patanes?” En sentir allò, em vaig quedar tan astorat que no el vaig deixar acabar i li diguí: “¿Y, los patanes de su pueblo, cómo hablan?” De seguida, el guàrdia civil emmudí. La cosa estava clara: jo parlava en valencià com los patanes de l’Alcúdia, però si haguera parlat en castellà hauria parlat com los patanes de Castella. Des d’aquell incident, mai més no em va tornar a importunar. Per això tinc molt clar que si parlar valencià és de maldeducats, jo vull ser maleducat!

El que es desprén d’aquesta reflexió crec que encaixa perfectament amb la imatge que tots tenim del que és Bausset. L’home culte i lúcid que, igual que el seu amic Fuster, sempre ha sabut evitar elegantment qualsevol provocació. Provocacions que, a pesar d’encendre-li la sang, mai no han despertat en ell ni l’odi ni el rancor. Així es com jo veig el Bausset que jo he pogut conéixer, com una bona persona en el sentit més ampli del terme. L’home inquiet i planer que fa cròniques per al Levante i escriu cartes al director, l’home atent i perseverant que envia queixes als bancs i empreses que no usen el valencià i que no es perd per res del món la tertúlia ni el concert del dilluns. El concert i, com no, la partida de dissabte al trinquet de Pelayo.

Això és per a mi Bausset: un amant de la pilota, de la música, de la premsa, de la ciència, de la llengua i del que hi vulgueu afegir. El Bausset humanista, intel·lectual i polifacètic que sempre s’ha compromés amb la seua societat i el seu temps. Però també el Bausset, el Bausset quotidià que cada dia veiem passejar tranquil·lament amb el diari baix del braç. El Bausset crític amb les actituds incíviques i orgullós del seu poble. El Bausset afable i afectuós que cada any ens felicita pel Nadal amb un poema i la seua rúbrica d’amic i de patriota. Així és com és i com se m’ha descobert Bausset al llarg de tot el temps que l’he conegut.

Josep Lluís Bausset és un Maulet de 100 anys!! I el seu mèrit, senyor Bausset, no és només haver complit 100 anys, sinó haver-los viscut amb una fidelitat insubornable al nostre País! Per això, la seua actitud de compromís, lleialtat i resistència ens dignifica com a Poble i ens ajuda a creure en el redreçament i la vertebració del País Valencià. El seu compromís amb el País és per a tots els qui ens considerem amics i deixebles seus un exemple de lleialtat, de civisme i d’esperança en un futur que volem lliure i en valencià.

Gràcies senyor Bausset, perquè amb el seu treball de 100 anys ens ha obert un camí de futur per a cent anys més. Gràcies professor Bausset, pel seu exemple i per la seua trajectòria! Les més sentides gràcies de qui, en nom de tot un poble, vol felicitar-lo pel seu aniversari, per ser el seu Fill Predilecte i per haver aconseguit que l’Alcúdia siga ja coneguda afectuosament com l’Alcúdia de Bausset.

Per molts anys més, professor Bausset!!

Seu i de la Pàtria

L'adéu d'un home de paraula

Hui és un dia trist. Bausset ens ha deixat. Per a mi era més que un mestre, un amic amb el qual no podré compartir ja el gust de la conversa i la complicitat d'una confiança plena. Em dol en l'ànima... M'he quedat sense mestre, sense amic, sense confident... Encara no ens ha deixat i no pare de plorar.

Deus ex machina

Des de xicotets ens habituem a seguir unes pautes que ens ajuden a organitzar-nos la vida. Hem de dormir vuit hores com a mínim, hem d’alçar-nos a tal hora i hem de fer les menjades a tal altra. El que de xicotets era una imposició dels nostres pares esdevé de majorets un costum. Des de l’escola i fins a l’edat adulta ens acostumem a tindre uns horaris i a distribuir el nostre temps entre les activitats de la vida domèstica, professional i personal.

Això que d’entrada té un benefici evident per a la nostra salut física i mental pot acabar convertint-se en una obsessió malsana quan ens ho agafem massa al peu de la lletra. I és que el temps pot servir no sols per a organitzar-nos, sinó també per a angoixar-nos. Quantes voltes hem dit que no hi ha prou hores en el dia per a fer el que volem fer? Quantes voltes estem pendents del rellotge fins i tot en els moments del lleure?

Quan treballem comptem els dies i les hores perquè arribe el cap de setmana, de la mateixa manera que quan arriba el diumenge ens entra la depressió en comprovar que el temps de l’esbarjo s’acaba. Siga per una cosa o per una altra, la qüestió és que el temps ens esclavitza tant siga per tindre’n massa com per tindre’n massa poquet. Com en altres coses de la vida, el temps és un concepte molt relatiu. Tan relatiu com la dependència que tenim del mòbil en l’actualitat.

Segons un estudi de la Universitat Complutense de Madrid, els espanyols ens hem convertit en uns addictes al mòbil o el que el psicòleg José Antonio Molina anomena “control de mobilèmia”... El que fins fa una dècada era simplement un objecte prescindible ha assolit el rang d’imprescindible. No concebim les nostres vides sense aquest aparell, ni que siga en la nostra intimitat. Els resultats del present estudi són ben aclaridors en aquest sentit: un terç de la població va al lavabo amb el mòbil i, el que és encara més cridaner, el 75% no se’n separen ni per a fer l’amor.

Aplicacions de missatgeria com WhatsApp, l’entorn de xarxes socials com ara Facebook o Tuenti i les possibilitats que ofereixen els microblocs com Twitter han revolucionat el món de la comunicació fins a extrems impensables ara fa uns anys. I és que la comunicació quan esdevé una rutina pot acabar també en l’obsessió. L’obsessió d’estar pendents del mòbil per a mirar l’hora cada cinc minuts o per a comprovar si hem rebut un missatge o una telefonada d’algun amic o conegut.

En un món on el temps és or, el mòbil és el nostre rellotge, el company inseparable, l’ombra que ens segueix allà on anem i que ens fa sentir-nos en contacte amb el món i la humanitat. Això que ens fa la vida més fàcil, ens la complica quan ens obliga a estar de guàrdia permanent.

I és que no hi ha pitjor control que el que ens autoimposem nosaltres mateixos. El control d’un aparell que, tot i ser una excel·lent eina de comunicació, ha acabat condicionant les nostres vides i la nostra forma de relacionar-nos, ja que ens permet estar fent l’amor i contestant una telefonada. Ni que siga a risc d’acabar en un coitus interruptus.

Acabem d’entrar en una nova era. El temps de la comunicació multitasca, en la qual hem sigut capaços de superar l’ordinador i convertir-nos en un deus ex machina capaç de fer possible l’impossible.