Entre pantalles i bolquers

És tanta la fascinació que arribem a sentir per les noves tecnologies i, per consegüent, pel domini del maneig dels nous dispositius informàtics, que no és estrany que grans i menuts rivalitzen per veure qui és el primer en aquesta embogida carrera per estar a l'última. Això, que d’entrada ens pot fer una certa gràcia, amb una derivada còmplice del consumisme més salvatge, podria deixar de fer-nos-en tanta si ens ho mirem des del prisma del que hauria de ser raonable. Està clar que amb els iPhones, els iPads i altres dispositius que ens brinda el mercat, se’ns obri un ventall infinit de possibilitats en la mesura que podem tindre tot el que volem a només un frec de dit.

Ens trobem davant d’una revolució "digital", que ens facilita la vida i ens ho fa tot molt més accessible i assequible. En això no crec que hi haja cap discussió. Una altra cosa de ben diferent és que aquests mecanismes, que no deixen de ser mers instruments, acaben convertint-se en un fi en si mateix, fins al punt d’arribar a l’extrem d’esdevindre una moda de conseqüències inimaginables.

Ho dic perquè des de fa poc de temps he sentit dir que hi ha algunes escoletes de 0 a 3 anys que comencen a oferir l’ús de l’iPad com un reclam per a fer parròquia. Diuen que ho fan perquè són cada vegada més els pares i mares que ho demanen, en un intent de voler que els seus fills estiguen ben preparats per a l’era cibernètica que els ha tocat viure.

 Si bé cal reconéixer que en principi pot semblar molt útil com a suport per als educadors, sobretot en els casos de xiquets menuts amb algun tipus de discapacitat sensorial o amb problemes d’autisme, pot deixar de ser-ho quan s’ofereix no com una eina de suport sinó com una mena d’objecte de veneració per a xiquets que encara no han experimentat amb el tacte de carn i os.

És aleshores que em pregunte si no devem estar anant massa lluny en aquest deler esnob de l’iPad. El deler per una realitat virtual, que pot arribar en alguns casos a substituir la realitat del dia a dia, en la mesura que la fascinació per la imatge visual pot acabar relegant a un segon terme altres sentits i percepcions tan importants per a l’aprenentatge com el tacte i el gust. Dos sentits que, molt abans d’aprendre a parlar, ens permeten aprehendre el món enfangant-nos en arena, amerant-nos d’aigua, empolsegant-nos amb farina o assaborint amb fruïció el suc d’un galló de taronja.

Arribats en aquest punt, em pregunte també si no devem estar anant en la direcció contrària, en la direcció del que se suposa que hauria de ser un model educatiu modern i alhora arrelat, el model que fa més de cents revolucionà el món de la pedagogia amb aportacions com les que féu Maria Montessori, en el sentit de potenciar el component lúdic com un element decisiu en el desenvolupament infantil.

Això, que sobre el paper pot semblar una evidència, pot no ser-ho tant si ens ho mirem des de la perspectiva d’una societat cada vegada més acostumada a les noves tecnologies i cada vegada més allunyada del carrer. És també aleshores que em pregunte si no devem estar vivint en el núvol, en una mena d’inòpia col·lectiva en què més que viure la realitat preferim veure-la passar per davant dels nostres ulls a colp de fotograma.

Eixe pot acabar sent el problema, que acabem vivint cara a una pantalla en una mena d’abstracció cada vegada més aliena a l’entorn i allunyada de la natura. No deixa de ser una absurditat que havent constatat la interferència que sovint té en l’educació dels adolescents l’ús abusiu i les addiccions a les noves tecnologies, que ara es vulga reforçar una tendència que caldria controlar més que no pas atiar.

Sincerament, crec que ni l’iPad ni cap tauleta digital podran suplir mai el que és la realitat tangible, aquella que un xiquet puga reconéixer tocant-la o mossegant-la amb les dents. En un món dominat per la imatge, en un entorn reblit d’ordinadors, tauletes digitals o telèfons mòbils, en un hàbitat on és més fàcil trobar-te amb una pantalla que amb una peça de fruita o de verdura que ens recorde la natura, he de confessar que això de l’iPad no deixa de ser una extravagància difícilment justificable si ens ho mirem des de la perspectiva de les escoletes de 0 a 3 anys.

En altres nivells educatius superiors, no dic que la introducció de l’iPad sí que pot tindre una dimensió pràctica més clara, en la mesura que pot servir per reforçar potencialment tant el seguiment de l’acció del professorat com un major aprofitament dels recursos didàctics per part de l’alumnat.

I acabe aquesta reflexió com l’he començada. No és tant la cosa com l’ús que se’n faça. I, si em permeteu, des d’aquest punt de vista, he de dir que no s’hi valen excuses. Una cosa és l’interés legítim dels pares i mares per les potencialitats de l’iPad com un recurs més per a l’educació dels seus fills, i una altra de ben diferent és fer d’això un reclam un tant estrambòtic.

I ho dic, perquè no deixa de sorprendre’m imaginar per uns moments el que podria ser una aula de xiquets i xiquetes de bolquers hipnotitzats davant d’un iPad. Una escena que, sortosament, continua sent més pròpia d’una pel·lícula futurista que no de la realitat nostrada que voldríem per a la majoria de les nostres escoletes infantils.

Si des de fa anys no hem parat d’estranyar-nos de la incongruència que suposava que els xiquets no sabien d’on venien els ous i que el pollastre cuinat no l’identificaven amb el seu corresponent de carn i os, no crec que l’iPad poguera servir per a solucionar la cosa.

Posats a imaginar, el mateix podria passar amb els llibres de paper, que ja hi ha xiquets que, a força d’iniciar-se de tan menuts amb l’iPad, premen la portada d’un llibre amb el dit esperant que passen les pàgines com per art de màgia.

El jardí de les delícies

Eixe és el vertader problema d'aquest país, que passe el que passe mai no passa res. Tant se val si la gent protesta o no, tant se val si els carrers s'omplin d'indignats o no. Al capdavall, els qui han d'escoltar ni escolten ni volen escoltar. Ben al contrari, en lloc de depurar responsabilitats, es dediquen a entrebancar la llibertat d'expressió dels qui els recorden el seu deure com a representants públics.

Arribats en aquest punt, em pregunte per què passa això? Per què tot continua més o menys igual o avança tan lentament? Molt probablement és perquè el grau d'indignació de la població no és suficientment gran per a crear un front d'oposició comú a tota aquesta burla que se'ns està fent. Per molt greu que siga tot el que està passant, la majoria encara no ha pres plena consciència de la gravetat de l'assumpte. Els uns perquè pensen encara en clau de partit, els altres perquè confien que la cosa s'arreglarà tard o d'hora i la majoria perquè pensen que no serveix per a res protestar i acaben assumint com a inevitable el que és intolerable.

Encara que no ho parega, em fa l'efecte que la majoria de la gent pensa que el que cal és esperar que la tempesta passe. I si això ocorre és perquè la gent encara pensa que tornarem a estar com estàvem, que tot és qüestió d'esperar. I ho fem perquè, com diuen alguns neurocientífics, tendim a ser optimistes per natura com també a tindre un concepte de nosaltres mateixos molt més elevat del que realment som en realitat. Ací crec que és on rau la clau de tot, la raó que puga explicar per què la majoria de la població no acaba de ser conscient de la gravetat de la desfeta.

Tal volta siga això el que explique per què durant anys les majories han avalat en les urnes diputats imputats en casos de corrupció. Un fet que, si bé pot atribuir-se a eixe optimisme antropològic ancestral de què parlen els experts, té molt poc del perfil racional de l'home format i informat que hauria de ser l'home del segle XXI. És aleshores que pense si no deu ser inevitable el que està passant, si no estem traslladant a l'àmbit social el que és un comportament tan atàvic com el mateix ésser humà.

Això que en el plànol individual ens pot ser tan útil per a sobreposar-nos a traumes i crisis personals molt greus, no sé si pot acabar malmetent la capacitat de l'individu per a sobreposar-se a si mateix i creure en la seua capacitat per a millorar la societat on viu. És ací on veig una mena de navalla de doble fil, en com podem ser capaços d'administrar eixe optimisme sense que ens narcotitze i ens impedisca ser conscients dels perills que correm. En això, la ciència ho té clar: un excés d'aquesta mena de dopamina no solament és perjudicial sinó que pot acabar posant en perill fins i tot la nostra integritat física.

Com en tot en la vida, crec que es tracta d'un joc d'equilibris, d'anivellar el grau just d'optimisme que ens aporte la força i la il·lusió suficients per a sobreposar-nos a les adversitats, i la cautela i la intel·ligència necessàries per a impedir que eixes irrefrenables ganes de voler veure-ho tot de color de rosa no ens limite el nostre enteniment. Actitud positiva però seny per a racionalitzar que el que sembla de color de rosa pot realment no ser-ho.

I això és el que no hem sabut fer. Tindre l'aplom i el trellat necessaris per a pensar si tot no era massa bonic per a ser cert, si no vivíem en un món de fades, si tot no era producte de la nostra imaginació, com deia aquell cèlebre il·lusionista Anthony Blake. Però no, com que quan un està bé no es planteja res, ens deixàrem portar pel corrent d'una eufòria col·lectiva sense fre, dansant i fruint en El jardí de les delícies. I així passaren els anys de la grande bouffe, els anys d'una belle èpoque en què a força de creure's rics sense ser-ho tots se'n pujàrem a la carrossa de la disbauxa col·lectiva fins que en tocar les dotze aquesta es convertí en carabassa.

Eixe deu ser el preu que encara estem pagant a hores d'ara, la deshabituació d'una població que, si bé sí que comença a veure la realitat, encara no ho fa amb l'objectivitat necessària per a ser capaç d'assenyalar amb el dit els responsables d'aquesta bacanal del balafiament. Aquells senyors que ens embadaliren fent-nos creure que vivien en el món de Yupi, els temps en què alguns lligaven gossos amb llonganisses i la majoria s'ho creia, els temps en què el corn de l'abundància era el símbol d'una prosperitat de cartó pedra, els temps dels grans esdeveniments com la Fórmula 1, la Copa America o la visita del Papa, els temps en què Camps treia pitera dient que València era el centre del món mundial i en què Zapatero esgrimia que Espanya jugava en la Champions League de l'economia mundial.

Sí, sí, crec que a pesar de tot el que està passant, que ja és ben gros, crec que encara no hem acabat de comprendre d'on venim i perquè estem on estem. I ho dic, amb ple coneixement de causa,  perquè fins fa no molt, era habitual que els dissidents com un servidor vam ser acusats d'antipatriotes simplement per plantejar un escepticisme racionalment fonamentat o posar en dubte alguns dels cants de sirena dels nous rics. Aquells amants de la velocitat que lluïen rellotges de 20.000 euros i tratges de Milano fets a mida per sastres d'alta costura.