viernes, 19 de febrero de 2016

Fuster inèdit

Ací us deixe la ressenya del diari Levante-EMV sobre la presentació de dues obres inèdites de Joan Fuster: l'assaig Les idees religioses i l'existencialisme en el teatre modern i la traducció-adaptació de La bona nova a Maria de Paul Claudel, coeditades per Francesc Pérez Moragón i per mi mateix dins de la col•lecció "Rent" de l'editorial Denes, dirigida per Agustí Colomer. L'Espai Fuster de Sueca es va convertir, el passat 5 de febrer, en l'escenari de la presentació d’aquestes dues obres escrites en 1952, coincidint amb els actes de la Coronació de la Mare de Déu de Sales.


L'assaig, com a marc interpretatiu del panorama teatral del moment, i “La bona nova”, com un intent de portar a escena un teatre europeu en valencià, aquestes obres ens aporten una visió molt interessant d'un jove Fuster que, amb només 30 anys, dóna compte ja de l'ampli abast dels seus interessos lectors i de la lucidesa amb què analitza els corrents literaris i artístics contemporanis, tal com anys després plasmaria en altres llibres seus com "El descrèdit de la realitat" (1955).


                    Foto: Toni Martínez Vendrell                               

Rememorant el que a l'octubre de 1952 va ser la representació de l'obra claudeliana a la placeta Fonda de Sueca, enmig d’una expectació inusitada per veure representada una obra d’eixes característiques en valencià, les veus de Mara i Violana van fer reviure un dels passatges més emotius i dramàticament més punyents de La bona nova. Potser el passatge més àlgid, en què s’entrecreuen els fils argumentals de la trama i s’apunten algunes de les claus interpretatives del seu desenllaç.


                                                       Foto: Toni Martínez Vendrell

Secrets mai no revelats i passions roents, continguts en el passatge d’una obra que ressonà, en les veus de les actrius Alícia i Sandra del Taller Municipal de Teatre, amb la mateixa força i sentiment que fa 64 anys.


                                                        Foto: Toni Martínez Vendrell


lunes, 15 de febrero de 2016

El procés de reparació de les víctimes del franquisme

Sovint la lluita que mamprenem les famílies de les víctimes del franquisme acaba assemblant-se cada vegada més al procés de Kafka, tal com aquest mateix matí ha posat de manifest Joaquim Bosch en la seua intervenció en l’acte d’homenatge a les víctimes del bombardeig de Xàtiva del 12 de febrer de 1939 per part de l’aviació italiana. Davant mateix del que va ser el lloc d’aquells fets luctuosos, ocorreguts a l’estació de la capital de la Costera, centenars de persones hem volgut retre el nostre particular homenatge a les dones, homes i xiquets que aquell fatídic dia van veure escapçades les seues vides i les de les seues famílies.


Ofrenes de flors, clams de plany i cants d’esperança han marcat el que ha sigut una cerimònia que, després d’anys de solitud i desemparament, sense cap suport institucional, ha comptat amb l’adhesió de la primera autoritat local de Xàtiva i la seua participació en la ofrena davant de l’escultura erigida al seu dia pel Consell de la Joventut de la ciutat. Ha sigut aquest un dels moments més emotius de l’acte i alhora més esperançadors per la seua càrrega simbòlica. I és que si d’alguna cosa estem necessitades les famílies de les víctimes del franquisme és que la nostra lluita per la reparació de la dignitat dels nostres morts deixe de ser una iniciativa particular.


Tal com deia l’amic Joaquim Bosch, és arribada l’hora que l’estat i tots els seus poders (executiu, legislatiu i judicial), assumisca com a causa pròpia el que tant l’ONU com els diversos col·lectius de recuperació de la memòria històrica han qualificat de crims contra la humanitat i, per tant, delictes que no poden ser exculpats en virtut de cap llei d’amnistia. Tant de bo, la valentia d’un magistrat com Joaquim Bosch i la determinació d’un alcalde com Roger Cerdà, no acabe sent l’excepció d’un entre tants com diria Estellés, sinó la veu d’eixe poble, unit, alegre i combatiu que ja fa massa anys que clama justícia.





jueves, 29 de mayo de 2014

Escola de poetes

Mai no m’he atrevit a assajar una definició canònica de poesia. D’això, ja se n’encarreguen, sense massa èxit, els crítics i els experts de la teoria literària. Per a la resta dels mortals, com un servidor, la poesia no és una altra cosa que un joc de paraules, un aiguabarreig de pensaments i sentiments que, a manera de solcs, dibuixen un horitzó de versos, un camp de mirades convergents en un punt d’infinita fugida. El punt on es perd la vista i es desvetlla la consciència de ser sense veure, de sentir sense viure i d’escriure per perviure. I és que, al capdavall, tot és qüestió de perspectiva, de línies imaginàries a partir de les quals divaguem i ens perdem en un univers eteri de sensacions, evocacions i altres manifestacions oníriques d’un jo tan difús com inversemblant. Així s’esdevé el somni, l’instant màgic d’un estel fugaç que fita el nord d’una constel·lació d’estels perduts en la memòria del temps. Aquest és el fat, el destí d’un llampec sense llum, d’una lluna sense espurna, d’un planeta sense òrbita.

Però davallem a la terra, açò no és una altra cosa que un espectacle, un exercici on la dramatúrgia esdevé la litúrgia d’una cerimònia d’equívocs, d’un  teatre d’ombres en què res és el que és ni res és el que sembla ser. D’això, alguns en diuen màgia, d’altres escenografia i, fins i tot, els més agosarats, poesia. I és que, si bé ens ho mirem, el poeta és un fingidor, com deia Pessoa, un dramaturg d’ombres que prova de cercar llampecs de llum en un univers blanc de foscor. I així s’esdevé el miracle de la paraula escrita per a ser dita, viscuda per a ser contada i pensada per a ser imaginada. I per això som capaços de burlar-nos de Newton i desafiar la gravetat de les nostres vides, perquè volem enlairar-les, perquè volem omplir-les d’altres vides, perquè volem viure-les com mai hauríem gosat viure-les. Sense pors atàviques, sense temors inconsistents, sense lligasses que ens lliguen a un planeta sense òrbita, a una terra sense espai.

Foto: Joan Femenia

I vet aquí que, sense proposar-m’ho, em trobe de nou a l’espai. I això, d’un bot, en un triple salt mortal que ens projecta a eixe camp interestel·lar de mots que és un poema, el quadern de bitàcola, la plasmació d’un viatge còsmic relatat per a ser llegit, escrit per a ser dit. Fet i fet, el mateix viatge que fa uns mesos ens proposava Vicent Nàcher, un poeta, fingidor com el que més, i que de tant en tant ens convida al seu particular teatre d’ombres, un circ farcit de trapezistes i dansaires a la cerca del número més difícil, del repte més impossible sobre una corda fluixa en un buit de mirades tan aterrides com fascinades. És el que tenen els números arriscats, que juguen a desafiar qualsevol gravetat, a volar sense ales, a imaginar sense por. Així naix Alehop!, l’últim poemari de Nàcher que, a imatge i semblança d’un número de circ, ens repta a veure el més difícil encara d’un poeta que fa del poema un desafiament. El mateix desafiament que, un bon dia, va portar el professor Josep-Lluís Ribes i els seus alumnes de l'IES Almussafes a recrear aquest circ en un aiguabarreig de sentiments que, després de ser escrits, calia que foren dits. I això és el que feren. Amb les seues veus i el dictat de la dicció, convocaren els déus de l’oratòria per a fer de la paraula màgia i, de la màgia, encanteri. Una cerimònia d’equívocs, una dramatúrgia de veus que, tot i arriscada, ha merescut l’aplaudiment d’un dels premis Baldiri Reixac a l’estímul i la qualitat de l’escola en la nostra llengua.

Tal volta, siga això, aquesta barreja d’escola i poesia, la que m’ha empés a escriure aquesta digressió sobre allò humà i diví del fet poètic. Una mena de llicència poètica que, si em permeteu, he volgut agafar-me per a posar en valor la poesia per ella mateixa, pel simple fet de ser-ho, en la mesura que ens permeta retornar amb mots el nom a cada cosa, com diria l’Espriu, el vertader sentit d’aquella ars dicendi que immortalitzà Horaci.

jueves, 5 de diciembre de 2013

Vint anys d'un èxit que no és "Ficció"

No sé per què als valencians ens costa tant apreciar el que és nostre. No és que ens coste, sinó que sovint ni tan sols som conscients del valor que som capaços de crear. Si fa no fa, la cosa esdevé especialment preocupant quan es tracta de la literatura, l'art, la música o el teatre. Necessitem que un valencià triomfe fora per a valorar-lo en la seua justa mesura. No sé quin nom té això ni m'importa. El que sí que m'importa és deixar constància d'aquesta anomalia que sovint ens impedeix fruir amb el que tenim davant dels nassos.

Només cal fer una ullada al cabal d'artistes valencians que, malgrat les difícils circumstàncies que estem patint, són capaços de fer-hi front no solament amb dignitat sinó també amb un nivell d'excel·lència sorprenent. La companyia Albena Teatre és, tal volta, un dels casos més paradigmàtics. Nascuda ara fa vora dues dècades, aquesta companyia de teatre continua encara a hores d'ara a peu d'escenari. I ho continua fent amb l'enginy, l'originalitat i la capacitat de reinventar-se que sempre l'han caracteritzada.

Des del primer dels seus espectacles, "Currículum", ara fa vora vint anys, fins a "Ficció", estrenat el passat 28 de novembre, Albena Teatre no ha perdut ni un bri d'eixa capacitat de sorprendre'ns i d'ajudar a reescriure el guió de la nostra vida. On està el mèrit? Quin és el secret? Crec que no hi ha altre secret que l'empremta d'un segell propi que, a la manera de les grans companyies, confereix a cadascuna de les seues produccions un caràcter sui generis ben identificable.

I és que Albena Teatre continua sent això. Una invitació a somiar i a fer possibles mons i situacions que mai no hauríem imaginat. I ho fa com ho ha fet sempre. Amb la naturalitat d'una posada en escena aparentment senzilla i amb la intel·ligència d'un guió provocador i suggeridor escrit per Carles Alberola i Pasqual Alapont. El guió d'una ficció que per a ser certa ha de ser representada com a real.


D'això tracta "Ficció", del recurs a la faula com una taula de salvació que ens ajude a suportar la nostra existència, el dia a dia d'unes vides que per imaginades poden acabar sent tan reals com la vida diària.

Fet i fet, aquesta és l'essència de la "Ficció", l'aspiració de l'home a fer del teatre una representació dels seus desitjos i dels seus anhels. El deler que, des que el món és món, s'ha convertit en el gran teatre del món.

Però això, que dit així pot semblar molt pretensiós, deixa de ser-ho si ens ho mirem amb humor i ironia. Amb l'humor i els continuus gestos de complicitat d'un Carles Alberola  que, ara sí i ara també, ens transporta al cel d'un univers de ficció que es belluga a ritme de "Cheek to cheek", la cançó que immortalitzaren Fred Astaire i Frank Sinatra. 

És aquesta la pedra de toc, el motiu musical d'un univers que tan bon punt recorre a l'imaginari de les grans pel·lícules de Hollywood com a la intertextualitat dramatitzada d'alguns dels espectacles més coneguts d'Albena, com ara "Currículum".

Aquests són els ingredients que Albena Teatre ens serveix a taula a poques setmanes del Nadal. Un àpat ben abellidor de bon teatre contat com una de les millors pel·lícules de Woody Allen.

És el seu segell, el reclam d'un plat deliciós, del qual queden ja poques racions, i que encara pot ser servit a taula al teatre Flumen fins al pròxim diumenge 8 de desembre.


(Santi Vallés)

martes, 26 de noviembre de 2013

Carta a mi rey mago

Por enésima vez el rey ha vuelto a escenificar su salida del hospital. En esta ocasión, sin muletas, pero sentado en el asiento delantero del coche desde donde saludaba sonriente. Y lo ha hecho con la simpatía y la complicidad acostumbradas, incluso permitiéndose la ironía de responder a los periodistas que se encontraba “muy mal, muy mal”. Así de bromista se mostraba al mediodía de ayer, con el mejor humor que le caracteriza cada vez que tiene que comparecer ante el enjambre de cámaras y micrófonos que, como de costumbre, le aguardaba a la puerta de la clínica. Así es nuestro rey, un galán de revista entrado en años al que, a pesar de las múltiples operaciones, no se le ha agriado el carácter. Nada más lejos de la realidad. Cuanto peor, nuestro rey, mejor. Ni que decir tiene que se trata de un hecho sorprendente y admirable se mire por donde se mire. Tomarse la cosas así es saber afrontar la vida tal y como viene. Sin dramatismos y con un buen sentido del humor. Esa es su particular manera de mostrarse ante los españoles. 

Tal vez sea por eso por lo que me he decidido a escribirle una carta. Son muchas las cosas que compartimos, muchos los sufrimientos que nos afligen y muchas las razones que nos han llevado a él y a mí a pasar por el quirófano. A pesar de ser aparentemente tan diferentes, a los dos nos une una misma pena y los dos hemos pasado últimamente por el “taller” para solucionarla. Sí, tengo que confesarlo, a eso se le llama empatía. Al fin y al cabo, he aquí el motivo que subyace en esta misiva dirigida al rey de un reino que se desangra dentro y fuera de la sala de operaciones. La metáfora de una hemorragia tan imparable como el recorte continuado de prestaciones sociales y sanitarias que venimos padeciendo. Una suerte de recortes que, por lo que se ve, no afectan al estado de salud de los miembros de la Casa Real que, cuando tienen que operarse, pueden permitirse el lujo de recurrir a la sanidad de unos pocos con el dinero de todos.




Querido rey,

Después de muchas idas y venidas, al final me he decidido a escribirle. Y lo hago de esta guisa, con la pleitesía que le rindo y con la responsabilidad que me invade conocer el delicado trance por el que está pasando. Y así, vencida mi reticencia inicial, heme aquí delante de usted. Compungido y apesadumbrado por el mal que de nuevo le ha llevado al taller. Después de tantas operaciones a sus espaldas, he de decirle que lo está llevando con mucha entereza y, ante todo, con un envidiable sentido del humor. La verdad, no esperaba menos de usted, sabiendo como sé que es un rey echao pa’alante. No sabría cómo agradecerle ese carácter tan próximo, afable y campechano del que siempre ha hecho gala.

Tal vez por eso, y por la confianza que me da su naturalidad a la hora de afrontar las situaciones difíciles, me he atrevido a escribirle esta carta. Y lo hago porque, a pesar de que no nos conocemos, nos une el mismo sino. Bueno, más que un sino, yo diría que un mal fario. Usted, por su pasión irrefrenable por la caza y otros deportes de riesgo, y un servidor, porque sí, porque la genética es así de caprichosa y me ha obsequiado con un tobillo maltrecho. De tal suerte que los dos vivimos una pesadilla de la que aún no hemos conseguido despertar.

Sí, majestad, usted y yo vivimos unidos por un mismo destino, por el designio de un estado de salud que, tal como ocurre con los coches defectuosos, siempre da con nuestros huesos en el taller. Sí, majestad, son muchas las piezas de fábrica que tenemos para cambiar. Usted, la rodilla, la columna y ahora la cadera, y un servidor, ora el tobillo ora la cadera y no sé cuántas cosas más. Pero no, no quiero cansarle con mis achaques, quiero animarle para que se recomponga cuanto antes y salga de ese nuevo taller en el que anda metido.

Aunque usted lo disimule, aunque haga de tripas corazón, sé por lo que ha pasado. La larga espera de los preparativos de la operación, el lento despertar de la anestesia y la extensa lista de medicamentos que deberá tomar para combatir el dolor y evitar el recrudecimiento de una infección como la que le ha llevado de nuevo al quirófano. Como diría aquel, son gajes del oficio. Los inconvenientes de reparaciones que como en su caso y en el mío siempre van seguidos de un prolongado periodo de rehabilitación para engrasar las piezas de nuestro estropeado motor y su nueva puesta a punto. Corrientes electromagnéticas, láser, radar, ultrasonidos, magnetón y otros muchos palabros de la jerga médica se convierten a partir de entonces en vocablos de uso común, en remedios mágicos que nos hagan más soportable los rigores de una recuperación dolorosa y casi siempre costosa.

Sí, majestad, se lo digo por experiencia propia. Después de meses y meses de dura rehabilitación, yo aún no he conseguido que mi motor funcione como debiera. Es lo típico, te dicen que la reparación será poca cosa, y al final la cosa se complica. Eso es lo que me ha pasado a mí. Como quien dice entré en el taller para cambiarme una tuerca y han acabado cambiándome el cigüeñal entero. Es lo que tienen los coches, que entras en el taller por una cosa y acaba saliendo otra que te hace subir el precio de la factura. Que si se trata de una pieza y no de un fallo del motor, que si se debe a una mala conducción, que si no está incluido dentro de la garantía. En total, a pagar tantos miles de euros. Y si no, no sales del taller.

Yo no sé por cuánto le saldrá la broma, pero a mí me ha salido por un ojo de la cara. Y es que al precio de las piezas hay que añadir las horas de trabajo. Y, en mi caso, he de reconocerle que no me ha quedado más remedio que recurrir a un establecimiento especializado, a un taller que, dada la reparación que tenían que hacerme, requería de una tecnología y de unos aparatos que no alcanzaba el taller de mi barrio. Y conste que ya me lo advirtió mi mecánico de toda la vida. Vete con cuidado y mira donde te metes, que te va a salir todo por la torta un pan.

Y vaya que tenía razón. Nunca me imaginaba que tan poco iba a costarme tanto. Hasta el punto que no sé qué me duele más: o mi tobillo intervenido o mi maltrecha economía. Y lo malo es que no me va quedar más remedio que hipotecarme de nuevo para poder pagar el montante de una factura cuyos números me imagino que deben ser tan desorbitados como los suyos. Aunque, a decir verdad, igual a usted le han hecho un precio especial.

Es este un quebradero de cabeza que me anda torturando. Y eso que en mi caso es la primera vez que me operan en un taller privado. Acostumbrado a acudir a talleres de la Seguridad Social en los que no tenía que pagar nada, me veo ahora con que tengo que hacer frente a una cantidad enorme para lo que es mi nivel de vida. Hasta el punto de que me pregunto si, como el resto de españoles, no debo estar viviendo por encima de mis posibilidades al tener que recurrir a este tipo de servicios no reservados para los ciudadanos de a pie.

Pero ya le advierto que no lo he hecho por gusto, sino por necesidad. O recurría al tratamiento que me ofrecía un taller autorizado como el de usted o me quedaba sin poder caminar. Como ve, no me quedaba otra elección. El problema es que ahora tengo que responder como cualquier hijo de vecino. Y, como usted puede imaginarse, con mi sueldo no me llega.

Sí, majestad, es por esta razón por la que me encomiendo a vos, para que, habituado a frecuentar estos talleres tan caros, me diga si es usted quien se costea las intervenciones o lo hace con cargo a la Seguridad Social. En este último supuesto, le pediría que me indicase cuáles serían los trámites que debiera seguir o, en su defecto, si usted podría interceder por mi ante el erario público para que me costease la reparación de mi tobillo.

En fin, sé que es ponerle en un aprieto, pero tengo que decirle que no me queda otra. Nadie como usted puede saber por dónde estoy pasando, nadie como usted puede entender el viacrucis de operaciones que he sufrido y nadie como usted puede saber el coste que suponen.

Y se lo digo, porque siempre que le he visto me ha infundido confianza. La confianza de quien cada 24 de diciembre entraba en mi casa a través de la gran pantalla y me aseguraba, en el mensaje de Navidad retransmitido a todo el país, que todos los españoles somos iguales y tenemos los mismos derechos.

Espero que no haya cambiado de opinión y tenga a bien aceptar mi solicitud de amparo, o, de lo contrario, me sentiré muy defraudado, tanto como me sentí hace ahora cuarenta años al descubrir el destino de mis cartas a los Reyes Magos.

Buena estrella y feliz Navidad tenga usted y toda su familia.




Servidor de mí mismo