En el nom del pare

Ahir, en acabar la missa, Josep Miquel, el fill de Bausset, va dirigir unes sentides paraules de comiat i d'agraïment a tots els assistents al sepeli. Paraules plenes d'esperança i de confiança en el futur d'un llegat que com el de Bausset ultrapassa amb escreix la seua pròpia existència. Ningú com ell hauria pogut posar millor epíleg a la vida de son pare. En un moment com aquest, que Bausset ja no és entre nosaltres, aquestes paraules del seu fill són el millor conhort.

En nom de les meues germanes, de ma tia Fina, de les meues cosines, dels meus cosins i de mi mateix, vull agrair-vos la vostra presència i la vostra pregària, ara en l’Eucaristia en memòria del pare. Si el gra de blat, quan cau a la terra no mor (ens diu l’Evangeli de Sant Joan) queda sol. Però si mor, dóna molt de fruit! També “l’home subterrani”, ara que l’enterrarem donarà més i més fruit! N’estic segur!!

En una societat mancada de valors, el nostre pare ha estat un exemple de patriotisme, d’honestedat i de virtuts cíviques. El nostre pare ha estat i és, un referent i un model en la lluita per les llibertats nacionals i per la vertebració del nostre país. I un apassionat en la defensa de la nostra llengua i de la nostra cultura.

En un món marcat per la corrupció, el frau i les mentides, el pare ha estat un referent. Un home honest, amic dels seus amics, lleial i fidel als seus principis! Un home que ha fet de la seua vida, un compromís per la llibertat del nostre país.

Ell ha sembrat molt i bé! I ens ha obert un camí que hem de seguir. El seu treball, com el llaurador quan sembra el gra, l’hem de continuar per tal que puguem arribar a la collita, a la sega. Alguns de vosaltres m’heu dit: “vosaltres heu perdut el pare, però nosaltres també hem perdut un amic, un veí, un homenot”. Crec que no és ben bé així! Ni nosaltres hem perdut el pare, ni vosaltres heu perdut “l’home subterrani”! Tots el continuarem tenint i la seua presència serà visible en el nostre dia a dia. 

Joan Fuster va dedicar a mon pare un sonet que acaba així:”Sentirem per fi que ni la mort no aturarà les nostres mans antigues, avesades a esforç, a presentalles. Llavors quan vença l’hora del conhort! Quina prova de pes en les espigues i quin amor segur hi haurà a les dalles!”.

      

Quan algú li preguntava a mon pare com podia estar tan bé com ell, el pare li deia: “fes com jo. No deixes de respirar”! Ara ha deixat de respirar en aquest món, però ja respira la vida de Déu, que l’haurà acollit per sempre. És Déu qui l’haurà vestit (com diu el profeta Isaïes) d’un mantell de glòria i de felicitat i l’haurà ornat amb la plenitud de del seu amor.