Deus ex machina

Des de xicotets ens habituem a seguir unes pautes que ens ajuden a organitzar-nos la vida. Hem de dormir vuit hores com a mínim, hem d’alçar-nos a tal hora i hem de fer les menjades a tal altra. El que de xicotets era una imposició dels nostres pares esdevé de majorets un costum. Des de l’escola i fins a l’edat adulta ens acostumem a tindre uns horaris i a distribuir el nostre temps entre les activitats de la vida domèstica, professional i personal.

Això que d’entrada té un benefici evident per a la nostra salut física i mental pot acabar convertint-se en una obsessió malsana quan ens ho agafem massa al peu de la lletra. I és que el temps pot servir no sols per a organitzar-nos, sinó també per a angoixar-nos. Quantes voltes hem dit que no hi ha prou hores en el dia per a fer el que volem fer? Quantes voltes estem pendents del rellotge fins i tot en els moments del lleure?

Quan treballem comptem els dies i les hores perquè arribe el cap de setmana, de la mateixa manera que quan arriba el diumenge ens entra la depressió en comprovar que el temps de l’esbarjo s’acaba. Siga per una cosa o per una altra, la qüestió és que el temps ens esclavitza tant siga per tindre’n massa com per tindre’n massa poquet. Com en altres coses de la vida, el temps és un concepte molt relatiu. Tan relatiu com la dependència que tenim del mòbil en l’actualitat.

Segons un estudi de la Universitat Complutense de Madrid, els espanyols ens hem convertit en uns addictes al mòbil o el que el psicòleg José Antonio Molina anomena “control de mobilèmia”... El que fins fa una dècada era simplement un objecte prescindible ha assolit el rang d’imprescindible. No concebim les nostres vides sense aquest aparell, ni que siga en la nostra intimitat. Els resultats del present estudi són ben aclaridors en aquest sentit: un terç de la població va al lavabo amb el mòbil i, el que és encara més cridaner, el 75% no se’n separen ni per a fer l’amor.

Aplicacions de missatgeria com WhatsApp, l’entorn de xarxes socials com ara Facebook o Tuenti i les possibilitats que ofereixen els microblocs com Twitter han revolucionat el món de la comunicació fins a extrems impensables ara fa uns anys. I és que la comunicació quan esdevé una rutina pot acabar també en l’obsessió. L’obsessió d’estar pendents del mòbil per a mirar l’hora cada cinc minuts o per a comprovar si hem rebut un missatge o una telefonada d’algun amic o conegut.

En un món on el temps és or, el mòbil és el nostre rellotge, el company inseparable, l’ombra que ens segueix allà on anem i que ens fa sentir-nos en contacte amb el món i la humanitat. Això que ens fa la vida més fàcil, ens la complica quan ens obliga a estar de guàrdia permanent.

I és que no hi ha pitjor control que el que ens autoimposem nosaltres mateixos. El control d’un aparell que, tot i ser una excel·lent eina de comunicació, ha acabat condicionant les nostres vides i la nostra forma de relacionar-nos, ja que ens permet estar fent l’amor i contestant una telefonada. Ni que siga a risc d’acabar en un coitus interruptus.

Acabem d’entrar en una nova era. El temps de la comunicació multitasca, en la qual hem sigut capaços de superar l’ordinador i convertir-nos en un deus ex machina capaç de fer possible l’impossible.

A mi la legión!

Qui estableix quan un nacionalisme és excloent? Qui en determina el grau de perillositat? Quan sabem que s’ha arribat a l’extrem d’un nacionalisme tolerable?  Està molt estés en l’opinió pública que el nacionalisme és per se una cosa dolenta. Jo diria que, fins i tot, sospitosa de complicitat amb banda armada. A Espanya, dir d’una persona que és un nacionalista equival a insultar-la, a desacreditar-la. I això, perquè expressar un sentit de pertinença diferent del de la majoria resulta ja no solament incòmode, sinó obertament condemnable.

Ni tres dècades de democràcia, ni l’estat de les autonomies, ni tampoc les mesures de reequilibri territorial han servit per a transformar la mentalitat intransigent i sempiterna de l’Espanya única, grande i libre. La fórmula franquista que, després de vora quaranta anys, es reinventa en plena democràcia. I jo em pregunte, per què ara? La resposta és ben clara! Perquè l’Estat s’enfonsa enmig d’un escenari de crisi total: política, econòmica i institucional. Tan sols cal fer una ullada al panorama dels últims mesos: un rei que abandona el país per a caçar elefants a Botswana mentre els seus súbdits pateixen privacions, una estafa bancària que ha arruïnat el país i que ha acabat convertint Bankia en el descrèdit de tot el sistema bancari espanyol, una cohort de polítics imputats en una llista interminable de casos de corrupció com el Gürtel, el cas Urdangarín o els eros d’Andalusia. I, per a acabar-ho d’adobar, una justícia endogàmica que en lloc de perseguir el delicte, busca subterfugis legals per a fugir d’estudi i exculpar Carlos Dívar de la seua responsabilitat d’haver carregat a l'erari públic les factures dels seus viatges a Marbella en hotels de cinc estrelles i restaurants de luxe.

En aquest escenari de corrupció generalitzada, de polítics connivents amb el delicte i de jutges que no feren la transició democràtica, s’imposa tirar balons fora. El grau de descrèdit és tan gran que no queda cap altra eixida que les cortines de fum, maniobres incendiàries de polítics i càrrecs públics que com Esperanza Aguirre o el ministre Wert han actuat com a piròmans d’una gran falla de la distracció.

No m’estranya que es vulga buscar un enemic. I jo em torne a preguntar: com han d’estar les coses, quan tot un Govern i els seus responsables es dediquen a criminalitzar el nacionalisme com a causa de tots els mals? No solament a això, sinó a exhibir com a contrapartida un altre nacionalisme, l’espanyol, el bo, el que ahir va portar l’alcaldessa de València, Rita Barberà, a jurar bandera a pas marcial. El motiu, una jura de bandera molt particular, la celebrada a l’aquarterament de San Joan de Ribera de València ciutat.

Al pati d’aquest quarter, i després de vora vuit anys sense celebrar-se un acte semblant, al voltant de mig miler de civils desfilaren a toc de tambor i corneta per davant de l’ensenya nacional. Un hora de salutacions pàtries durant la qual renovaren el seu compromís d’espanyolitat altres personalitats de renom de la vida pública valenciana com el president de les Corts Valencianes, Juan Cotino, el vicepresident del Consell José Ciscar i el conseller de Governació Serafín Castellano. No sé per què diuen que a València no hi ha nacionalistes. En això també som els primers d’Espanya.

Carta a un ministre hilarant

Benvolgut senyor Wert, Com a reputat sociòleg que és, em sembla que té molt poques habilitats socials. No hi ha intervenció o declaració seua que no suscite hilaritat o inquietud entre els que l'escoltem. Sembla mentida, jo que el tenia per un home sensat, dialogant i amb una gran capacitat dialèctica. Durant anys l'he escoltat com a contertulià de la Ser. Podia compartir o no els seus posicionaments, però el veia bastant respectuós. Ara que l'han fet ministre, sembla que el càrrec se li ha pujat al cap. Des que en va prendre possessió no n'ha fet una a dretes, que ja és dir. I el pitjor de tot, en lloc de reconéixer els errors, vosté s'entesta a repetir-los. Sí, senyor Wert, vosté segueix fil per randa, la famosa dita castellana del "mantenella y no enmendalla". No m'estranya que hui l'hagen deixat plantat els rectors de tot l'Estat. Crec que s'ho hauria de fer mirar, senyor ministre... La cosa comença a ser preocupant.

La política de la provocació

La senyora presidenta de la Comunidad de Madrid ha demanat la suspensió del partit de la Copa del Rei de divendres que ve entre el Barça i l'Athletic de Bilbao. La raó que ha esgrimit és una eventual xiulada per part de les aficions d'ambdó...s equips al príncep Felip i a l'Himne Nacional. En cas de produir-se, estaríem, segons ella, davant d'un delicte d'ultratge tipificat com a tal en el Codi Penal. En canvi, no diu ni pruna de la convocatòria d'una manifestació de Falange per al mateix dia sota el lema "Contra el separatismo, una bandera. Marcha por la unidad de España". Una manifestació que ja d'entrada s'autodefineix per la provocació i la incitació a la violència contingudes en el seu eslògan. Coincidències de la vida, ha sigut el Tribunal Superior de Justícia de Madrid el que ha autoritzat aquesta manifestació, que havia sigut prèviament traslladada al dia 28 per la Delegació del Govern a fi d'evitar incidents. L'estratègia està clara: que la gent es calfe, que es produïsquen aldarulls i així poder criminalitzar el "nacionalismo excluyente". Sempre he pensat que un responsable públic havia de ser això, una persona responsable, però no un hooligan o un agitador. Com volen després que la ciutadania respecte les institucions? La legimitat d'un càrrec es perd quan el que el deté l'exerceix d'una manera perversa.

La gota malaia

Una altra jornada reivindicativa. La protesta ha tornat a omplir el cor de les grans ciutats de tot l'Estat. De nou els protagonistes han sigut les pancartes i els eslògans a favor d'una educació pública i de qualitat i en contra de les ret...allades. Per als que diuen que les protestes no valen per a res, els diria que no fer res encara val menys. Veure tanta gent i de tantes edats m'ha fet vindre un bri d'il·lusió. Estic convençut que la constància serà, a la llarga, la que impregnarà la resta de la ciutadania del grau de conscienciació necessari per a canviar l'estat de les coses. Cada vaga, cada mobilització i cada manifestació són un pas endavant.

La força del compromís

No hi ha res més inquietant per a un Govern que una ciutadania compromesa. Li tenen més por que a una pedregada. Tal volta per això no paren d'afanyar-se a arbitrar mesures repressores. El que els inquieta no és la violència, sinó que la indignació s'estenga com una taca d'oli. Per què diuen que el que volen és posar ordre, quan el que volen realment és tindre'ns domesticats? Contra la llei de la raó, ens volen imposar la raó d'estat. Ni que siga per la força! Probablement siga eixa la raó que explique que el ministeri d'Interior estiga tan ben dotat en els Pressupostos d'enguany.

Els amagatalls de la semàntica

Hi ha una màxima llatina que diu que el poder és l'art d'ocultar el saber. I això és el que solen fer els nostres governants quan han d'anunciar-nos algun retall. I ho fan de la manera més críptica i cínica possibles, amb tot un assortit de cirmcumloquis, eufemismes i metàfores perquè no entenguem el que realment estan dient. És el ritual de cada divendres, la dosi de semàntica justa per fer una millor digestió del dinar. Bon profit!

La kaiserin s'enfonsa en el Rin

La CDU, el partit de Merkel, ha patit la pitjor derrota de la seua història als comicis electorals del Rin del Nord-Westfàlia, el land més poblat d'Alemanya. Sembla que ja no és profeta ni a casa seua... Després de França, tot fa pensar que d'ací a un any li tocarà a Alemanya canviar de rumb. Europa ho necessita. Davant de l'exclusivisme d'una política centrada només en el control del dèficit, cal també una política d'inversions que ajude a reactivar l'economia. Si no virem la nau, Europa es desintegrarà i nosaltres serem els pitjors parats. Esperem que no siga massa tard...

Tua culpa

Sempre he cregut de mal gust culpabilitzar els altres dels errors propis. No deixa de ser un senyal de falta de formalitat. Això que de xicotets no passava de tindre una certa gràcia quan érem sorpresos in fraganti fent una malifeta, deixa ...de tindre-la quan veiem que es converteix en l’excusa de l’acció política de tot un Govern. Durant vora vuit anys els valencians hem sigut uns mestres a tirar la culpa als altres per a amagar les nostres vergonyes. La culpa, passara el que passara, sempre era de ZP. Ara el Govern d’Espanya fa el mateix. La culpa és de “la herencia recibida”. No hi ha millor coartada per a amagar la incapacitat pròpia. Sempre he tingut entés que quan un jura o promet un càrrec públic, assumeix la responsabilitat que se’n deriva. Quan un governa està per a buscar solucions als problemes i no per a escudar-se en excuses de malpagador. Mai millor dit!