De tots els edificis públics que tenim al poble no n’hi ha cap que simbolitze millor el nostre sentiment de poble culte i arrelat que la Casa de la Cultura. Fundada ara fa 25 anys, aquest edifici s’ha erigit en un espai on tenen cabuda les arts plàstiques, el teatre, la música, però també les presentacions de llibres, les xarrades amb escriptors, les conferències i un munt d’activitats amb la llengua com a protagonista. I és que a banda de terra de pintors, l’Alcúdia també és terra d’escriptors i de lluitadors per la llengua tan rellevants com el nostre malaguanyat Josep Lluís Bausset, mort el passat 3 de juny a l’edat de 101 anys.
Des d’un primer moment, la llengua i la seua defensa s’ha convertit en l’emblema d’un edifici que l’ha parlada, l’ha exhibida i la divulgada com a part de la seua idiosincràsia fundacional. Des de sempre el valencià ha sigut la llengua oficial de la Casa, la llengua en què s’han escrit els seus tríptics, les seus programacions i el butlletins informatius com ara el conegut Gaudir. Més que un codi escrit, més que un mitjà de comunicació, la llengua ha esdevingut així una forma de ser, la manera de mostrar-se al món amb la normalitat d’una institució que havia de predicar amb l’exemple. L’exemple no solament dels qui la governen, sinó també de tots els professors que durant anys han convertit les seues instal•lacions i les del Centre de Formació Enric Valor en un espai per a l’ensenyament de la llengua i la preparació de les Proves Oficials de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià.
Des de l’Oficina Municipal de Promoció Lingüística i la col•laboració del professorat, han fet que la Casa de la Cultura s’haja convertit en un espai valencià i en valencià. Tal volta siga per això, per la implicació de tots els estaments de la societat (polítics, pares i comunitat educativa), que l’Alcúdia siga coneguda també per una dimensió de la cultura que sobrepassa el sentit canònic del terme. Jo diria que es tracta d’un compromís ferm i incontrovertible amb les arrels d’una identitat que se sent i es materialitza gràcies a l’educació i la creença ferma en una democratització de la cultura nostrada. Pionera en la implantació del valencià en l’ensenyament, l’Alcúdia és una de les poblacions de la comarca amb una consciència més accentuada quant a la importància de la llengua en l’àmbit educatiu. Tant els pares com el professorat, amb el suport incondicional de l’Ajuntament, han sigut els garants d’una escola arrelada, mereixedora en moltes ocasions de guardons de reconegut prestigi.
Però a banda d’eixa dimensió cultural educativa o eixa educació cultural nostrades, hi ha altres aspectes que m’agradaria ressaltar d’aquests vint-i-cinc anys de la Casa de la Cultura: el seu compromís explícit amb el redreçament de la nostra consciència com a poble vertebrat. La gènesi d’un compromís que, de manera paral•lela a l’activitat més o menys habitual de la Casa, s’ha concretat en l’organització de xarrades o homenatges per on han passat grans referents del valencianisme com ara Vicent Ventura o Francesc Ferrer Pastor, catedràtics de llengua com Antoni Ferrando o diversos professors de literatura com Jaume Pérez Muntaner. En uns casos, amb motiu d’homenatges concrets com els dedicats al seu dia a Joan Fuster o Vicent Andrés Estellés, i en altres, per a glossar la figura de gramàtics, lexicògrafs i escriptors destacats de la nostra literatura, han sigut moltes les personalitats acadèmiques i de relleu que han visitat la Casa. I és que durant aquest fecund quart de segle de vida, la Casa de la Cultura també ha sigut escenari de commemoracions importants com ara les relatives a la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià o a exposicions com la dedicada l’any passat al gramàtic i escriptor de Castalla, Enric Valor. Aquesta exposició, inaugurada al juny de 2011, comptà amb l’assistència de Verònica Cantó, secretària de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i comissària de l’exposició.
Un plafó rectangular de grans dimensions, amb els noms dels 54 repobladors que fa vuit segles acompanyaren el senyor de Montagut en la conquesta jaumina i els més d’11.000 alcudiencs que amb data 17 de gener habitaven l’Alcúdia, és el testimoni més palés d’un poble unit al voltant de la seua llengua i la seua cultura, transmeses de generació en generació. Allà, al bell mig de la Casa i al costat de l’home renaixentista que apunta cap al centre de la volta de la cúpula, aquest plafó sintetitza, amb noms i cognoms gravats en acer, la pervivència i la continuació d’un poble i la seua forma de presentar-se al món.
Han passat els anys, han canviat els temps, però aquest plafó serà per sempre el punt de partida, el llegat d’un passat que es fa present i es projecta cap al futur sota la forma d’un compromís identitari. Aquest fou el tribut, la memòria amb què tot un poble va voler commemorar ara fa una dècada el 750 aniversari de l’atorgament de la seua Carta de Població. Un document que, més enllà del seu caràcter administratiu o jurídic, és el marc fundacional d’un poble, d’una cultura i d’una llengua que ens ha pervingut a través dels segles.
No, no és gens casualitat que siga precisament la Casa de la Cultura l’espai elegit per a allotjar aquest monument. Es tracta d’un símbol dins d’un altre símbol; un relació indefectible d’un continent amb el seu contingut. És un lloc de partida i d’arribada, un espai on convergeix el bo i millor del geni creador i el compromís de tot un poble amb la seua cultura, fins al punt d’atorgar-li el sobrenom de “capital cultural de la Ribera”. La cúpula blava, que recorda la cúpula de l’Església, converteix la Casa en una mena de temple laic, un temple dominat per la imatge omnipresent de les escultures de Manolo Boix i un espai harmònic al més pur estil renaixentista.
La Casa de la Cultura celebra enguany el seu 25é aniversari coincidint en el temps amb dues efemèrides ben significatives per a tots els valencians: els 80 anys de l’aprovació de les Normes de Castelló de 1932 i els 50 anys de la publicació de Nosaltres els valencians de Joan Fuster. Dues fites que marquen el passat més immediat de la nostra normalització lingüística i del nostre redreçament com a poble. Estem davant d’una feliç coincidència, una convergència que extemporàniament situa en un mateix plànol la celebració d’un idèntic compromís identitari basat en l’educació i la cultura nostrades.
Només volia donar unes mostres, uns pocs exemples del grau de conscienciació d’un poble que té en la Casa de la Cultura la seua màxima expressió. El símbol més important d’un compromís per la llengua i els valors identitaris d’un poble que s’enorgulleix del mestratge del seu valencianista més il•lustre: Josep Lluís Bausset.
