L'aniversari d'un alquimista de la raó

Tal dia com hui, Bausset hauria fet 102 anys... I com tots els anys ho hauria celebrat a Piles, en companyia de la família i dels amics que cada any hi acudíem a felicitar-lo. Cada 19 d'agost, la casa de Piles es convertia en lloc de pelegrinatge de tots els qui d'una manera o una altra ens sentíem ben pròxims al mestre. Era una cita obligada, com qui diu una festa de precepte a la qual no podíem faltar.

Escriptors, polítics, metges i un llarg etcètera d'admiradors seus participàvem en una mena de concelebració natalícia oficiada al voltant d'una taula ben assortida d'àpats i de la bona companyia de la seua dona Matilde, de les seues filles Teresa i Matilde i del seu fill Josep Miquel, monjo de Montserrat. En un dia com hui és el primer record que em ve al cap, el record d'un passat molt pròxim al qual em vull aferrar per véncer el desconhort de la seua absència. Sí, el 19 d'agost sempre serà per a mi un dia molt especial, una data que tenia marcada en el calendari i a la qual no podia faltar cap any.

Era una data assenyalada, un temps esperat per al gaudi d'una vesprada de calor esguitada per la frescor d'una llarga conversa que es perllongava fins a poqueta nit. En el porxo de sa casa i en acabant de dinar,  Bausset i jo eixíem a la porta del carrer i parlàvem dels temes més diversos: de política, de llengua, d'història i, per què no dir-ho, de les coses més banals que se'ns passaven pel cap.

I és que, si alguna cosa era Bausset, era un gran conversador i un impenitent observador de la realitat domèstica i pública del nostre País. En això, no hi ha dubte que ell i Fuster eren dos grans mestres, dos grans estadistes de la paraula justa i oportuna als quals vaig tindre el gust de seguir amb atenció en algunes de les acostumades visites que Bausset feia al carrer Sant Josep de Sueca.

Si Fuster fou el nostre Montaigne de l'assaig escrit, Bausset fou el seu correlat en l'oralitat. Convençut que calia pensar i repensar el País, Bausset feia de la conversa el temps de la reflexió compartida, una mena d'esborrany amb el qual tractava d'interpretar el que passava al seu voltant amb la lògica d'una raó ben contundent: el sentit comú. Això que sembla tan senzill i que és tan difícil de portar a la pràctica quan ens hem d'acarar amb la complexitat del món que ens envolta.

I és que, com a químic que era, Bausset era capaç de conjuminar el grau d'intel·ligència i d'acidesa justes per  a arribar a obtindre la fórmula idònia del seu preparat de racionalista lògic amb el qual es presentava davant dels seus amics i coneguts. Eixe era Bausset, un alquimista de la raó que cada 19 d'agost em convidava a dinar a sa casa i a una sobretaula inacabable.

Tal dia com hui és el record que vull tindre, el record d'una presència ben viva.