Mai no m’he atrevit a assajar una definició
canònica de poesia. D’això, ja se n’encarreguen, sense massa èxit, els crítics
i els experts de la teoria literària. Per a la resta dels mortals, com un
servidor, la poesia no és una altra cosa que un joc de paraules, un
aiguabarreig de pensaments i sentiments que, a manera de solcs, dibuixen un
horitzó de versos, un camp de mirades convergents en un punt d’infinita fugida.
El punt on es perd la vista i es desvetlla la consciència de ser sense veure,
de sentir sense viure i d’escriure per perviure. I és que, al capdavall, tot és
qüestió de perspectiva, de línies imaginàries a partir de les quals divaguem i
ens perdem en un univers eteri de sensacions, evocacions i altres
manifestacions oníriques d’un jo tan difús com inversemblant. Així s’esdevé el
somni, l’instant màgic d’un estel fugaç que fita el nord d’una constel·lació
d’estels perduts en la memòria del temps. Aquest és el fat, el destí d’un
llampec sense llum, d’una lluna sense espurna, d’un planeta sense òrbita.
Però davallem a la terra, açò no és una altra
cosa que un espectacle, un exercici on la dramatúrgia esdevé la litúrgia d’una
cerimònia d’equívocs, d’un teatre
d’ombres en què res és el que és ni res és el que sembla ser. D’això, alguns en
diuen màgia, d’altres escenografia i, fins i tot, els més agosarats, poesia. I
és que, si bé ens ho mirem, el poeta és un fingidor, com deia Pessoa, un
dramaturg d’ombres que prova de cercar llampecs de llum en un univers blanc de
foscor. I així s’esdevé el miracle de la paraula escrita per a ser dita,
viscuda per a ser contada i pensada per a ser imaginada. I per això som capaços
de burlar-nos de Newton i desafiar la gravetat de les nostres vides, perquè
volem enlairar-les, perquè volem omplir-les d’altres vides, perquè volem
viure-les com mai hauríem gosat viure-les. Sense pors atàviques, sense temors
inconsistents, sense lligasses que ens lliguen a un planeta sense òrbita, a una
terra sense espai.
 |
| Foto: Joan Femenia |
I vet aquí que, sense proposar-m’ho, em trobe de nou a l’espai. I això, d’un bot, en un triple salt mortal que ens projecta a eixe camp interestel·lar de mots que és un poema, el quadern de bitàcola, la plasmació d’un viatge còsmic relatat per a ser llegit, escrit per a ser dit. Fet i fet, el mateix viatge que fa uns mesos ens proposava Vicent Nàcher, un poeta, fingidor com el que més, i que de tant en tant ens convida al seu particular teatre d’ombres, un circ farcit de trapezistes i dansaires a la cerca del número més difícil, del repte més impossible sobre una corda fluixa en un buit de mirades tan aterrides com fascinades. És el que tenen els números arriscats, que juguen a desafiar qualsevol gravetat, a volar sense ales, a imaginar sense por. Així naix Alehop!, l’últim poemari de Nàcher que, a imatge i semblança d’un número de circ, ens repta a veure el més difícil encara d’un poeta que fa del poema un desafiament. El mateix desafiament que, un bon dia, va portar el professor Josep-Lluís Ribes i els seus alumnes de l'IES Almussafes a recrear aquest circ en un aiguabarreig de sentiments que, després de ser escrits, calia que foren dits. I això és el que feren. Amb les seues veus i el dictat de la dicció, convocaren els déus de l’oratòria per a fer de la paraula màgia i, de la màgia, encanteri. Una cerimònia d’equívocs, una dramatúrgia de veus que, tot i arriscada, ha merescut l’aplaudiment d’un dels premis Baldiri Reixac a l’estímul i la qualitat de l’escola en la nostra llengua.
Tal volta, siga això, aquesta barreja d’escola
i poesia, la que m’ha empés a escriure aquesta digressió sobre allò humà i diví
del fet poètic. Una mena de llicència poètica que, si em permeteu, he volgut
agafar-me per a posar en valor la poesia per ella mateixa, pel simple fet de
ser-ho, en la mesura que ens permeta retornar amb mots el nom a cada cosa, com
diria l’Espriu, el vertader sentit d’aquella ars dicendi que immortalitzà Horaci.
