Durant el mes de març de 1939, milers i milers de famílies creuaren la frontera francesa camí de l'exili. Era l'única eixida que els quedava, el camí cap a una pretesa salvació fugint de la persecució i la depuració. Era el signe de la derrota dels qui havien perdut una guerra, però no la dignitat d'un compromís. Aquell fou un exili ideològic, una fugida de cervells, entre els quals es trobaven periodistes, escriptors, pintors, metges, científics, professors i un llarg etcètera de lletraferits.
Una dècada després, i de manera més accentuada en la dècada següent, s'esdevindria un altre exili. La fugida d'aquells que, sense cap altra possibilitat d'eixida professional, hagueren de deixar-ho tot i emigrar per a buscar-se un futur millor. És el que es coneix com l'exili de la fam. Des de mitjan de la dècada 1950 i fins a la fi de la dècada de 1960, es conten per milers els espanyols i espanyoles que hagueren d'emigrar a la recerca d'un treball en l'exterior amb què alimentar les seues famílies. Les fàbriques d'automòbils a Alemanya, la verema a França i la demanda de faena a hotels i empreses de Suïssa es convertien en les principals destinacions d'aquest tipus d'emigració que vam veure reflectida fa uns anys en aquella pel·lícula retrospectiva d'Un franco, catorce pesetas, dirigida per Carlos Iglesias en 2006.
Quaranta anys després d'aquesta última allau migratòria, i després d'haver-nos convertit durant els últims vint anys en terra receptora d'immigrants de totes les latituds, ens trobem de nou amb una disjuntiva històrica que ens acara amb el drama de l'emigració. D'una emigració que, contràriament al que passà en el passat, és doblement amarga, ja que afecta per igual tant la gent formada com no formada.
Segons diverses estimacions, vora cinc-centes mil persones han hagut d'emigrar des què començà la crisi en 2008. Un capital humà que, si l'examinem amb detall, suposa un actiu que deixa de ponderar com a potencial d'una recuperació econòmica que encara queda així més hipotecada per la fugida de cervells que suposa. I no solament això, sinó la pèrdua que comporta amb vista al futur de les nostres pensions. Com quasi sempre, el patiment dels que ara han d'emigrar només el saben ells. Només ells saben el que és viure en les condicions en què han viscut molts dels immigrants llatinoamericans, magribins o romanesos que fins fa poc venien a buscar faena entre nosaltres.
Tindre dues carreres, parlar no sé quants idiomes i haver de treballar del que siga per a poder menjar. Si això els passa als que tenen estudis, encara més greu és el futur d'aquells que no tenen ni tan sols una mínima formació, abocats indefectiblement a la incertesa de treballs ocasionals o els coneguts minijobs. Eixa és la cara d'aquest nou exili. L'exili dels que tracten de subsistir enmig d'una Europa que, com nosaltres també hem fet en el passat, no sempre tracta bé els immigrants, quan en té en excés.
Això que ara sembla el patiment particular d'uns pocs, s'incrementa exponencialment cada any que passa, mentre ací ens entretenen dient-nos que ja queda poc per a eixir de la crisi. Ara que no es para de parlar que les pensions estan en perill, no em puc llevar del cap què serà de nosaltres si a banda de la pèrdua de gent formada afegim la pèrdua de gent jove que això suposa, sobretot si pensem en una piràmide de població com més va més invertida.
Ni que fóra per egoisme personal, això ens hauria de fer pensar en un drama que més enllà del patiment d'uns pocs amenaça d'hipotecar el nostre futur. El futur d'un país que se'n va en el tren dels qui han d'emprendre el camí d'aquest nou exili.
