Deus ex machina

Des de xicotets ens habituem a seguir unes pautes que ens ajuden a organitzar-nos la vida. Hem de dormir vuit hores com a mínim, hem d’alçar-nos a tal hora i hem de fer les menjades a tal altra. El que de xicotets era una imposició dels nostres pares esdevé de majorets un costum. Des de l’escola i fins a l’edat adulta ens acostumem a tindre uns horaris i a distribuir el nostre temps entre les activitats de la vida domèstica, professional i personal.

Això que d’entrada té un benefici evident per a la nostra salut física i mental pot acabar convertint-se en una obsessió malsana quan ens ho agafem massa al peu de la lletra. I és que el temps pot servir no sols per a organitzar-nos, sinó també per a angoixar-nos. Quantes voltes hem dit que no hi ha prou hores en el dia per a fer el que volem fer? Quantes voltes estem pendents del rellotge fins i tot en els moments del lleure?

Quan treballem comptem els dies i les hores perquè arribe el cap de setmana, de la mateixa manera que quan arriba el diumenge ens entra la depressió en comprovar que el temps de l’esbarjo s’acaba. Siga per una cosa o per una altra, la qüestió és que el temps ens esclavitza tant siga per tindre’n massa com per tindre’n massa poquet. Com en altres coses de la vida, el temps és un concepte molt relatiu. Tan relatiu com la dependència que tenim del mòbil en l’actualitat.

Segons un estudi de la Universitat Complutense de Madrid, els espanyols ens hem convertit en uns addictes al mòbil o el que el psicòleg José Antonio Molina anomena “control de mobilèmia”... El que fins fa una dècada era simplement un objecte prescindible ha assolit el rang d’imprescindible. No concebim les nostres vides sense aquest aparell, ni que siga en la nostra intimitat. Els resultats del present estudi són ben aclaridors en aquest sentit: un terç de la població va al lavabo amb el mòbil i, el que és encara més cridaner, el 75% no se’n separen ni per a fer l’amor.

Aplicacions de missatgeria com WhatsApp, l’entorn de xarxes socials com ara Facebook o Tuenti i les possibilitats que ofereixen els microblocs com Twitter han revolucionat el món de la comunicació fins a extrems impensables ara fa uns anys. I és que la comunicació quan esdevé una rutina pot acabar també en l’obsessió. L’obsessió d’estar pendents del mòbil per a mirar l’hora cada cinc minuts o per a comprovar si hem rebut un missatge o una telefonada d’algun amic o conegut.

En un món on el temps és or, el mòbil és el nostre rellotge, el company inseparable, l’ombra que ens segueix allà on anem i que ens fa sentir-nos en contacte amb el món i la humanitat. Això que ens fa la vida més fàcil, ens la complica quan ens obliga a estar de guàrdia permanent.

I és que no hi ha pitjor control que el que ens autoimposem nosaltres mateixos. El control d’un aparell que, tot i ser una excel·lent eina de comunicació, ha acabat condicionant les nostres vides i la nostra forma de relacionar-nos, ja que ens permet estar fent l’amor i contestant una telefonada. Ni que siga a risc d’acabar en un coitus interruptus.

Acabem d’entrar en una nova era. El temps de la comunicació multitasca, en la qual hem sigut capaços de superar l’ordinador i convertir-nos en un deus ex machina capaç de fer possible l’impossible.