Fuster inèdit

Ací us deixe la ressenya del diari Levante-EMV sobre la presentació de dues obres inèdites de Joan Fuster: l'assaig Les idees religioses i l'existencialisme en el teatre modern i la traducció-adaptació de La bona nova a Maria de Paul Claudel, coeditades per Francesc Pérez Moragón i per mi mateix dins de la col•lecció "Rent" de l'editorial Denes, dirigida per Agustí Colomer. L'Espai Fuster de Sueca es va convertir, el passat 5 de febrer, en l'escenari de la presentació d’aquestes dues obres escrites en 1952, coincidint amb els actes de la Coronació de la Mare de Déu de Sales.

L'assaig, com a marc interpretatiu del panorama teatral del moment, i “La bona nova”, com un intent de portar a escena un teatre europeu en valencià, aquestes obres ens aporten una visió molt interessant d'un jove Fuster que, amb només 30 anys, dóna compte ja de l'ampli abast dels seus interessos lectors i de la lucidesa amb què analitza els corrents literaris i artístics contemporanis, tal com anys després plasmaria en altres llibres seus com "El descrèdit de la realitat" (1955).

                    Foto: Toni Martínez Vendrell                               

Rememorant el que a l'octubre de 1952 va ser la representació de l'obra claudeliana a la placeta Fonda de Sueca, enmig d’una expectació inusitada per veure representada una obra d’eixes característiques en valencià, les veus de Mara i Violana van fer reviure un dels passatges més emotius i dramàticament més punyents de La bona nova. Potser el passatge més àlgid, en què s’entrecreuen els fils argumentals de la trama i s’apunten algunes de les claus interpretatives del seu desenllaç.

                                                       Foto: Toni Martínez Vendrell

Secrets mai no revelats i passions roents, continguts en el passatge d’una obra que ressonà, en les veus de les actrius Alícia i Sandra del Taller Municipal de Teatre, amb la mateixa força i sentiment que fa 64 anys.

                                                        Foto: Toni Martínez Vendrell

El procés de reparació de les víctimes del franquisme

Sovint la lluita que mamprenem les famílies de les víctimes del franquisme acaba assemblant-se cada vegada més al procés de Kafka, tal com aquest mateix matí ha posat de manifest Joaquim Bosch en la seua intervenció en l’acte d’homenatge a les víctimes del bombardeig de Xàtiva del 12 de febrer de 1939 per part de l’aviació italiana. Davant mateix del que va ser el lloc d’aquells fets luctuosos, ocorreguts a l’estació de la capital de la Costera, centenars de persones hem volgut retre el nostre particular homenatge a les dones, homes i xiquets que aquell fatídic dia van veure escapçades les seues vides i les de les seues famílies.

Ofrenes de flors, clams de plany i cants d’esperança han marcat el que ha sigut una cerimònia que, després d’anys de solitud i desemparament, sense cap suport institucional, ha comptat amb l’adhesió de la primera autoritat local de Xàtiva i la seua participació en la ofrena davant de l’escultura erigida al seu dia pel Consell de la Joventut de la ciutat. Ha sigut aquest un dels moments més emotius de l’acte i alhora més esperançadors per la seua càrrega simbòlica. I és que si d’alguna cosa estem necessitades les famílies de les víctimes del franquisme és que la nostra lluita per la reparació de la dignitat dels nostres morts deixe de ser una iniciativa particular.

Tal com deia l’amic Joaquim Bosch, és arribada l’hora que l’estat i tots els seus poders (executiu, legislatiu i judicial), assumisca com a causa pròpia el que tant l’ONU com els diversos col·lectius de recuperació de la memòria històrica han qualificat de crims contra la humanitat i, per tant, delictes que no poden ser exculpats en virtut de cap llei d’amnistia. Tant de bo, la valentia d’un magistrat com Joaquim Bosch i la determinació d’un alcalde com Roger Cerdà, no acabe sent l’excepció d’un entre tants com diria Estellés, sinó la veu d’eixe poble, unit, alegre i combatiu que ja fa massa anys que clama justícia.