Invocació en to major

Com cada dia 3, la plaça de la Mare de Déu de València serà l’escenari a les set de la vesprada d’una nova concentració organitzada per l’Associació de Víctimes del Metro 3 de Juliol. Per molt de temps que passe, per molt llarga que siga la indiferència, per molt indigna que siga la impunitat, mai no serà tan necessària la participació de tots els qui durant tant de temps hem donat l’esquena als familiars dels 43 morts i 47 ferits que patiren aquell accident ara fa set anys. Tot i que el suport a les víctimes s’ha incrementat exponencialment en els últims mesos, cal encara anar més enllà. Fan falta més mans i més veus que enlairen al cel de la plaça aquest clam de justícia. Un clam que precisament hui, 3 de novembre, no vull deixar d’entonar amb aquesta imprecació a tall de recordatori per recordar-nos que no sempre les víctimes trobaren en nosaltres el suport que ara tenen:

A l’estació de la memòria

Fa anys que et plore,

anys que et busque

i no et trobe.

D’enuigs n’estic fart,

d’impotència, irat,

en veure passar

el tren de la vida

sense tu al meu costat.

Fa anys que et veig,

anys que et sent,

i tu no hi ets.

Així em passa el tren,

així em corre la pressa

d’un temps sense vida

d’una vida sense esma.

Fa anys que et pense,

anys que et dibuixe,

i tu t’esborres.

De pena n’estic servit,

de justícia, mancat,

en veure passar

el vagó d’una mentida

feta veritat.

Fa anys que t’ho recorde,

anys que t’ho demane,

i no et trobe.

Així em passa la vida,

així et mire mentre passes

i em veus esperant

que passe el tren de la veritat.

En aquella estació,

en aquella plaça,

cap al tard del tercer dia d’un mes

que sempre serà juliol. 

(Santi Vallés)