A mi la legión!

Qui estableix quan un nacionalisme és excloent? Qui en determina el grau de perillositat? Quan sabem que s’ha arribat a l’extrem d’un nacionalisme tolerable?  Està molt estés en l’opinió pública que el nacionalisme és per se una cosa dolenta. Jo diria que, fins i tot, sospitosa de complicitat amb banda armada. A Espanya, dir d’una persona que és un nacionalista equival a insultar-la, a desacreditar-la. I això, perquè expressar un sentit de pertinença diferent del de la majoria resulta ja no solament incòmode, sinó obertament condemnable.

Ni tres dècades de democràcia, ni l’estat de les autonomies, ni tampoc les mesures de reequilibri territorial han servit per a transformar la mentalitat intransigent i sempiterna de l’Espanya única, grande i libre. La fórmula franquista que, després de vora quaranta anys, es reinventa en plena democràcia. I jo em pregunte, per què ara? La resposta és ben clara! Perquè l’Estat s’enfonsa enmig d’un escenari de crisi total: política, econòmica i institucional. Tan sols cal fer una ullada al panorama dels últims mesos: un rei que abandona el país per a caçar elefants a Botswana mentre els seus súbdits pateixen privacions, una estafa bancària que ha arruïnat el país i que ha acabat convertint Bankia en el descrèdit de tot el sistema bancari espanyol, una cohort de polítics imputats en una llista interminable de casos de corrupció com el Gürtel, el cas Urdangarín o els eros d’Andalusia. I, per a acabar-ho d’adobar, una justícia endogàmica que en lloc de perseguir el delicte, busca subterfugis legals per a fugir d’estudi i exculpar Carlos Dívar de la seua responsabilitat d’haver carregat a l'erari públic les factures dels seus viatges a Marbella en hotels de cinc estrelles i restaurants de luxe.

En aquest escenari de corrupció generalitzada, de polítics connivents amb el delicte i de jutges que no feren la transició democràtica, s’imposa tirar balons fora. El grau de descrèdit és tan gran que no queda cap altra eixida que les cortines de fum, maniobres incendiàries de polítics i càrrecs públics que com Esperanza Aguirre o el ministre Wert han actuat com a piròmans d’una gran falla de la distracció.

No m’estranya que es vulga buscar un enemic. I jo em torne a preguntar: com han d’estar les coses, quan tot un Govern i els seus responsables es dediquen a criminalitzar el nacionalisme com a causa de tots els mals? No solament a això, sinó a exhibir com a contrapartida un altre nacionalisme, l’espanyol, el bo, el que ahir va portar l’alcaldessa de València, Rita Barberà, a jurar bandera a pas marcial. El motiu, una jura de bandera molt particular, la celebrada a l’aquarterament de San Joan de Ribera de València ciutat.

Al pati d’aquest quarter, i després de vora vuit anys sense celebrar-se un acte semblant, al voltant de mig miler de civils desfilaren a toc de tambor i corneta per davant de l’ensenya nacional. Un hora de salutacions pàtries durant la qual renovaren el seu compromís d’espanyolitat altres personalitats de renom de la vida pública valenciana com el president de les Corts Valencianes, Juan Cotino, el vicepresident del Consell José Ciscar i el conseller de Governació Serafín Castellano. No sé per què diuen que a València no hi ha nacionalistes. En això també som els primers d’Espanya.