El jardí de les delícies

Eixe és el vertader problema d'aquest país, que passe el que passe mai no passa res. Tant se val si la gent protesta o no, tant se val si els carrers s'omplin d'indignats o no. Al capdavall, els qui han d'escoltar ni escolten ni volen escoltar. Ben al contrari, en lloc de depurar responsabilitats, es dediquen a entrebancar la llibertat d'expressió dels qui els recorden el seu deure com a representants públics.

Arribats en aquest punt, em pregunte per què passa això? Per què tot continua més o menys igual o avança tan lentament? Molt probablement és perquè el grau d'indignació de la població no és suficientment gran per a crear un front d'oposició comú a tota aquesta burla que se'ns està fent. Per molt greu que siga tot el que està passant, la majoria encara no ha pres plena consciència de la gravetat de l'assumpte. Els uns perquè pensen encara en clau de partit, els altres perquè confien que la cosa s'arreglarà tard o d'hora i la majoria perquè pensen que no serveix per a res protestar i acaben assumint com a inevitable el que és intolerable.

Encara que no ho parega, em fa l'efecte que la majoria de la gent pensa que el que cal és esperar que la tempesta passe. I si això ocorre és perquè la gent encara pensa que tornarem a estar com estàvem, que tot és qüestió d'esperar. I ho fem perquè, com diuen alguns neurocientífics, tendim a ser optimistes per natura com també a tindre un concepte de nosaltres mateixos molt més elevat del que realment som en realitat. Ací crec que és on rau la clau de tot, la raó que puga explicar per què la majoria de la població no acaba de ser conscient de la gravetat de la desfeta.

Tal volta siga això el que explique per què durant anys les majories han avalat en les urnes diputats imputats en casos de corrupció. Un fet que, si bé pot atribuir-se a eixe optimisme antropològic ancestral de què parlen els experts, té molt poc del perfil racional de l'home format i informat que hauria de ser l'home del segle XXI. És aleshores que pense si no deu ser inevitable el que està passant, si no estem traslladant a l'àmbit social el que és un comportament tan atàvic com el mateix ésser humà.

Això que en el plànol individual ens pot ser tan útil per a sobreposar-nos a traumes i crisis personals molt greus, no sé si pot acabar malmetent la capacitat de l'individu per a sobreposar-se a si mateix i creure en la seua capacitat per a millorar la societat on viu. És ací on veig una mena de navalla de doble fil, en com podem ser capaços d'administrar eixe optimisme sense que ens narcotitze i ens impedisca ser conscients dels perills que correm. En això, la ciència ho té clar: un excés d'aquesta mena de dopamina no solament és perjudicial sinó que pot acabar posant en perill fins i tot la nostra integritat física.

Com en tot en la vida, crec que es tracta d'un joc d'equilibris, d'anivellar el grau just d'optimisme que ens aporte la força i la il·lusió suficients per a sobreposar-nos a les adversitats, i la cautela i la intel·ligència necessàries per a impedir que eixes irrefrenables ganes de voler veure-ho tot de color de rosa no ens limite el nostre enteniment. Actitud positiva però seny per a racionalitzar que el que sembla de color de rosa pot realment no ser-ho.

I això és el que no hem sabut fer. Tindre l'aplom i el trellat necessaris per a pensar si tot no era massa bonic per a ser cert, si no vivíem en un món de fades, si tot no era producte de la nostra imaginació, com deia aquell cèlebre il·lusionista Anthony Blake. Però no, com que quan un està bé no es planteja res, ens deixàrem portar pel corrent d'una eufòria col·lectiva sense fre, dansant i fruint en El jardí de les delícies. I així passaren els anys de la grande bouffe, els anys d'una belle èpoque en què a força de creure's rics sense ser-ho tots se'n pujàrem a la carrossa de la disbauxa col·lectiva fins que en tocar les dotze aquesta es convertí en carabassa.

Eixe deu ser el preu que encara estem pagant a hores d'ara, la deshabituació d'una població que, si bé sí que comença a veure la realitat, encara no ho fa amb l'objectivitat necessària per a ser capaç d'assenyalar amb el dit els responsables d'aquesta bacanal del balafiament. Aquells senyors que ens embadaliren fent-nos creure que vivien en el món de Yupi, els temps en què alguns lligaven gossos amb llonganisses i la majoria s'ho creia, els temps en què el corn de l'abundància era el símbol d'una prosperitat de cartó pedra, els temps dels grans esdeveniments com la Fórmula 1, la Copa America o la visita del Papa, els temps en què Camps treia pitera dient que València era el centre del món mundial i en què Zapatero esgrimia que Espanya jugava en la Champions League de l'economia mundial.

Sí, sí, crec que a pesar de tot el que està passant, que ja és ben gros, crec que encara no hem acabat de comprendre d'on venim i perquè estem on estem. I ho dic, amb ple coneixement de causa,  perquè fins fa no molt, era habitual que els dissidents com un servidor vam ser acusats d'antipatriotes simplement per plantejar un escepticisme racionalment fonamentat o posar en dubte alguns dels cants de sirena dels nous rics. Aquells amants de la velocitat que lluïen rellotges de 20.000 euros i tratges de Milano fets a mida per sastres d'alta costura.