L'aniversari d'un alquimista de la raó

Tal dia com hui, Bausset hauria fet 102 anys... I com tots els anys ho hauria celebrat a Piles, en companyia de la família i dels amics que cada any hi acudíem a felicitar-lo. Cada 19 d'agost, la casa de Piles es convertia en lloc de pelegrinatge de tots els qui d'una manera o una altra ens sentíem ben pròxims al mestre. Era una cita obligada, com qui diu una festa de precepte a la qual no podíem faltar.

Escriptors, polítics, metges i un llarg etcètera d'admiradors seus participàvem en una mena de concelebració natalícia oficiada al voltant d'una taula ben assortida d'àpats i de la bona companyia de la seua dona Matilde, de les seues filles Teresa i Matilde i del seu fill Josep Miquel, monjo de Montserrat. En un dia com hui és el primer record que em ve al cap, el record d'un passat molt pròxim al qual em vull aferrar per véncer el desconhort de la seua absència. Sí, el 19 d'agost sempre serà per a mi un dia molt especial, una data que tenia marcada en el calendari i a la qual no podia faltar cap any.

Era una data assenyalada, un temps esperat per al gaudi d'una vesprada de calor esguitada per la frescor d'una llarga conversa que es perllongava fins a poqueta nit. En el porxo de sa casa i en acabant de dinar,  Bausset i jo eixíem a la porta del carrer i parlàvem dels temes més diversos: de política, de llengua, d'història i, per què no dir-ho, de les coses més banals que se'ns passaven pel cap.

I és que, si alguna cosa era Bausset, era un gran conversador i un impenitent observador de la realitat domèstica i pública del nostre País. En això, no hi ha dubte que ell i Fuster eren dos grans mestres, dos grans estadistes de la paraula justa i oportuna als quals vaig tindre el gust de seguir amb atenció en algunes de les acostumades visites que Bausset feia al carrer Sant Josep de Sueca.

Si Fuster fou el nostre Montaigne de l'assaig escrit, Bausset fou el seu correlat en l'oralitat. Convençut que calia pensar i repensar el País, Bausset feia de la conversa el temps de la reflexió compartida, una mena d'esborrany amb el qual tractava d'interpretar el que passava al seu voltant amb la lògica d'una raó ben contundent: el sentit comú. Això que sembla tan senzill i que és tan difícil de portar a la pràctica quan ens hem d'acarar amb la complexitat del món que ens envolta.

I és que, com a químic que era, Bausset era capaç de conjuminar el grau d'intel·ligència i d'acidesa justes per  a arribar a obtindre la fórmula idònia del seu preparat de racionalista lògic amb el qual es presentava davant dels seus amics i coneguts. Eixe era Bausset, un alquimista de la raó que cada 19 d'agost em convidava a dinar a sa casa i a una sobretaula inacabable.

Tal dia com hui és el record que vull tindre, el record d'una presència ben viva.

De l'estat de les autonomies a l'estat federal: la tensió d’un aggiornamento inajornable

Si alguna cosa està deixant ben clara la crisi és el caràcter anacrònic d'un estat que com Espanya es mostra incapaç de respondre als reptes que té plantejats. Quan la ciutadania es dessagna a colp de retalls cada vegada més profunds, quan la corrupció esguita totes les institucions i quan l'Estat del Benestar és ja sols un emmirallament del que era, al Govern espanyol no se li ocorre una altra cosa que culpar les autonomies de tot el desgavell del deute. En la mateixa línia dels arguments que ha utilitzat per a justificar els retalls en l'educació i la sanitat, el Govern recorre a la crisi com l'excusa perfecta per a demonitzar l’Estat de les Autonomies.

Miopia o mala fe, el ben cert és que aquest atac frontal contra les autonomies atiarà de ben segur el foc de les tensions territorials. Un foc que, lluny d’amainar, anirà escampant-se amb la mateixa virulència que un incendi descontrolat en un dia de ponent. En ple estiu i quan el Consell de Ministres se n’ha anat de vacances fins a la fi del mes d’agost, alguns partits i autonomies ja han anunciat que l’única via que els quedarà com a contestació a l’exigència del ferri control del dèficit per part del Govern serà la insubmissió fiscal. Les eleccions de l’any que ve a Euskadi seran el primer test per a poder polsar com es plasma políticament la resposta dels nacionalismes perifèrics a aquest intent recentralitzador de l’Estat.

De manera indirecta, i per si de cas no tinguera bastants fronts oberts, el Govern està propiciant la generació d’un debat que mai no hauria volgut que s’encetara: el del federalisme. Passats ja més de tres dècades des de la Transició, el que sí que està clar és que l'actual crisi no és només una crisi econòmica, sinó sobretot institucional i de valors. Ens trobem davant d’una crisi generalitzada, una crisi en majúscules que tindrà com a conseqüències directes la radicalització de les tensions entre el centre i la perifèria d'un estat fracassat i que fa aigua per tots els costats.

Si realment es vol que eixes tensions no vagen a més, el camí havia de ser tot el contrari al que planteja el Govern. Ara més que mai el debat a l'entorn del federalisme s'imposa no com una coqueteria de la intelligentsia nacionalitària, com dirien alguns, sinó com una necessitat de base política i pragmàtica. Difícilment les autonomies assumiran sacrificis si aquests porten aparellada a més una cessió imposada del control sobre les seues hisendes. Això seria com demanar-li a un que s'autoflagel·lara i que, damunt, ho fera amb alegria.

No sé com es pot ser tan curt de mires i pensar que així s’arreglaran les coses. Si realment volem que tots cooperem a alçar un país arruïnat, si realment volem ser un estat fort a l’altura de les circumstàncies, la solució passa per compassar la reestructuració de la nostra economia i del nostre model d’Estat. Escometre’n una sense l’altra seria deixar passar una oportunitat històrica per a resoldre un dèficit estructural encara més greu que la crisi econòmica.

Ara fa un any, els dos partits majoritaris, PP i PSOE, van ser capaços en un temps rècord de modificar la Constitució amb motiu de fixar el llindar del deute. Si aleshores foren capaços d’arribar a un acord en tan sols quinze dies, com és possible que ara, que està la cosa més malament encara, no siguen capaços d’aprofitar l’avinentesa per a obrir un debat tan necessari com urgent per tal d’afrontar amb èxit l’actual crisi de l’Estat.

No fer-ho seria condemnar a l’ostracisme l’aggiornamento d’un estat ancorat en un passat decadent i sense capacitat de regeneració.